Desprs de tota la setmana desitjant-ho, finalment arriba el divendres, estàs cansat, tot i així surts de casa disposat a anar de festa perque en tens la oportunitat i no er pots permetre el luxe de deixar-la passar, o almenys s el que et sembla. Truques als colegues, o ms aviat et truquen, perque en el fons ets un afortunat, i quedes per sopar a qualsevol lloc dels de sempre, on beus vi de la casa amb gasosa i un carajillo de bayley’s per mantenir el to el màxim possible. Surts de sopar per anar als llocs de sempre tot esperant que passi algua cosa diferent a la de sempre. Les converses sempre son semblants i les sensacions tamb, fins el punt que quan passa el temps s’s incapaç de distinguir un dia de l’altre, de manera que tots els dies a priori diferens queden agrupats dins del mateix sac, convertint-se en un dia únic molt llarg del que no pots distinguir-ne pràcticament res ja que tots els dies són el mateix dia, les mateixes vivències, les mateixes converses, les mateixes cabòries. Tot i així tots continuem fent el mateix perque s el que ms ens agrada, perque no coneixem altra cosa, per mandra, comoditat o estupides. En qualsevol cas, ara mateix tampoc em sembla pas malament, ms aviat m’ho agafo com part d’un camí que ens porta qui sap on i del que tampoc se’n pot despotricar abans d’arribar a destí, sigui el que sigui. Molt clar no queda, no, s veritat, però ara mateix estic a la banda del no-criteri i tampoc s pot esperar res gaire coherent, malgrat tot ho accepto com a part del necessari.
sona : Pixies – Where is my mind
