Això de no anar a treballar perquè estas malalt, a priori sona forç bé, a menys que realment et trobis fatal i no et puguis moure del sofà tapat amb una manta. Ja ho diuen que la salut és lo primer. A veure si demà puc sortir de casa.
sona – No Doubt – Sunday morning
Divendres, a un quart de tres de la matinada, assegut davant de l’ordinador fent el piti de bona nit escoltant música relaxant abans d’anar a dormir. Així és exactament com em trobo ara mateix. Les raons, diverses; estic mig convalescent d’un ‘gripasso’ que m’ha destarotat el pont, demà hauria de fer una bugada que inclogui els pantalons tacats que he portat avui, un partit de futbol per la tarda al que ja m’hi han contat abans de confirmar l’assistència, i finalment, unes ganes de descansar que superen qualsevol argument a favor de fer el que sempre faig els divendres. Per un dia que em posin falta no crec pas que passi res, tot i que és comú en la gent que ens muntem pel·licules el pensar que qualsevol dia és el dia. Aquesta nit m’he oblidat la disfressa de protagonista i no tinc gaire fe en la providència, el repòs no em farà pas cap mal. Fer bondat de tant en tant és sa i contrasta.
sona: Death in Vegas – Rematerialised
Ja és ben curiós ja, que hi hagi moments en que allò que saps perfectament, per experiència, que és imperfecte, per les dues bandes i per totes les que t’ho vulguis mirar, et faci plantejar si no serà una bajanada buscar la perfecció quan davant teu tens tot un munt d’imperfeccions conegudes, que potser no seràn cap cosa de l’altre món, però que ni tan sols et deixen que t’enganyis a tu mateix, t’encanten i a més a mé ho saps perfectament.
sona : Macaco – s.o.s.
Doncs sí, per fí ha arribat el pont. A més a més, per si algú s’havia preocupat pel post anterior, he de dir que no he petat ni res de res, és més, avui ha estat un dia força tranquil i relaxat.
Demà al matí faré cap a Guadalajara, a casa del Juanjo, en el més pur plan “quien tiene un amigo tiene un tesoro”, així que l’allotjament sortirà assequible , gratis, vaja. Ja hi vaig anar farà uns cinc o sis anys durant el pont de manera que ja sé on vaig., i segur que estarà molt bé, “botijos”, “morcilla”, “taquitos de jamón”…
De fet no se ben bé com m’ho faig però soc força especialista en repetir destinacions, pel que a viatges respecta. Així per exemple, al Pais Vasc hi he estat dues vegades, a Alemanya dues, a Suissa també dues i per més inri dormint als mateixos albergs, vaja, que en lloc d’anar diversificant una mica, sovint les circumstàncies em fan repetir.
Ara mateix hauria d’estar preparant-me la bossa, enlloc d’això, estic pensant a veure què es farà aquesta nit. La motxilla i els detalls d’última hora els deixarem per última hora. A disfrutaaaaaaaaar!!!!
sona : Talvin Singh – Abalonia
No em cal mirar l’horòscop, ni els biorritmes ni cap altra cosa per saber que porto un parell de dies amb el tricorni posat, que a la mínima m’entren unes ganes de fotre un parell d’hòsties al primer que es presenti, vaja. I estant així, com que no és plan resoldre les coses a mastegots, he de fer esforços per menjar-me les ganes d’engegar a pastar a més d’un. Es per això, que no faig ni una cosa ni l’altra, que porto un malestar a sobre del que no em puc desfer sense utilitzar el recurs fàcil, la evasió
Ara mateix, a dos dies del pont i amb una setmana de vacances pendent de col·locar, puc dir que tinc la urgent necessitat de fer vacances, d’experimentar uns dies de descompressió mental i a ser possible física, que m’acabin de fer la posta a punt. Sort que tinc que aquests dies no trigaràm a arribar. Espero no petar abans.
sona: Goran Bregovic – Kalasnjikov (per anar fent una mica de neteja…)
Ja van dues vegades que em trobo a la prestatgeria d’on ningú agafa llibres i me’n vaig sense endur-me’n cap, no sigui cas que la bibliotecària em miri malament. La propera vegada, en lloc d’endur-me només un dels que em convindria llegir, n’agafaré quatre o cinc que no m’interessin per camuflar el que em crida. El llegiré al tren, rodejat de desconeguts que posaran cares de sopresa, que em miraran amb desaprovació, a voltes amb llàstima i potser també amb una mica d’enveja. A mi no em faran ni fred ni calor, perque en l’anonimat, gaudiré del plaer de la lectura del llibre que no agafa ningú.
sona : Gotan Project – Tríptico
Ara fa dies que no escric res (es pot dir alguna frase més típica?) però avui faré l’esforç de parlar del llibre que he acabat de llegir aquest matí perquè crec que val molt la pena. Es tracta de La pastilla roja, un llibre escrit el 2003 que pretén il�luminar una mica tot el que envolta el software lliure i argumentar perquè la seva adopció és la millor base cap a una societat de la informació i el coneixement. Dit així sona molt “rimbombant”, però la veritat és que llegint el llibre t’entra una sensació que tot canviarà bastant en els propers anys, sobretot perquè últimament hi ha molts inputs sobre el software lliure en general. Per exemple el tema de les patents de software o els moviments de les administracions, i les eines que despunten, com per exemple l’augment de l’ús de Firefox, o el munt d’eines lliures que faig servir actualment, comen�ant per aquest últim, el RSSbandit, el WordPress, el PHP, el MySQL, el PHPMyAdmin, entre altres…Fa pensar que d’aquí a uns anyets, quan el gegant del monopoli, o el ull de sauron com he llegit a algun fòrum, començ a davallar, la gent prendrà el control i la informàtica en general serà força diferent a la que tenim ara. Tots els arguments del llibre són força parcials en favor del software lliure, contraposant-lo amb el software propietari que és el que domina el mercat, però la veritat és que convenç molt i a més aporta una visió renovadora que crec que feia molta falta. A mi, que vinc i visc del món del sw propietari m’ha anat molt bé per assabentar-me d’un munt de coses relacionades amb el GNU/Linux que no sabia i per acabar-me de convèncer per anar passant miqueta a miqueta. El problema que tinc ara mateix és que tot i estar bastant convençut, no se pas per on començar, però vaja, tampoc cal córrer, que “la prisa mata”.
Tot i que buscant referències per la xarxa m’he trobat algunes crítiques al llibre per no haver estat distribuit sota la llicència Creative Commons, cal dir que és una lectura més que recomanable, sobretot perque crec que cada cop se’n parlarà més i sempre va bé estar informat. Jo per la meva part ja m’he empassat la pastilla vermella. Ara el caldrà païr-la.
sona : Delorean– The wishbones
SI!. Per fí el pais avança, alguna de les ments preclares que ens governen ha tingut finalment una idea brillant, una revelació mística que ens beneficiarà, sens dubte, des del primer a l’últim dels que vivim en aquest món d’engranatges. A partir d’ara ens podrem treure de sobre gran part de les càrregues innecesàries que portem a diari sobre les espatlles, notant des del primer moment, un gran alleujament i una considerable millora de quelsevol aspecte vital que tinguem en consideració. I tot gràcies a:
“LA RECOLLIDA SELECTIVA DE MARRONS”
A partir d’ara, a més de separar el vidre, els envasos, el paper i la matèria orgànica, se’ns ofereixen els mitjans necesaris per tal de poder tenir l’oportunitat de seleccionar els nostres marrons i desfer-nos-en, sens més , al contenidor que trobarem al costat de casa i que serà convenientment processat , enmagatzemat o destruit en les dependències que per a tal efecte disposaràn les nostres amables gobernants. No cal fer un repàs exhaustiu dels grans avantages que ens comportarà en la nostra vida diària aquest gran avanç social, cadascú podrà fer l’ús que cregui convenient del servei en pro d’aconseguir una major estabilitat mental i emocional.
Que espereu? no trigueu més en adreçar-vos al contenidor de la cantonada a desfer-vos dels vostres marrons.
Després del matí que porto, tinc la necessitat biològica de fer ressenya de la següent cita que atribueixen a Goethe .
“Contra la estupidez hasta los dioses luchan en vano”
Esta clar doncs, que no hi ha res a fer i no cal obcecar-se en buscar-hi remei. D’on no n’hi ha no en raja.
Posats a dir txorrades com les d’abans, millor posar la posta de sol del dissabte a la tarda, que amb el vent que fotia ja té mèrit estar esperant.
sona : The Stills – Fevered