217

Doncs porto uns quants dies força tranquil , bé, direm un parell, per no exagerar. Avui m’he tornat a mirar els nivells de colesterol perque tenia visita amb la dietista. No és que m’hagi tornat un metro-d’aixonsins que esta tant de moda ara, he de recordar que no fa massa el tenia quasi a trescents, que si bé a escala còsmica, econòmica o com es vulgui mirar no és un valor gaire gran, quant es refereix a colesterol és un numero que comença a fer por. La questió és que avui he donat 217. Visca, Visca!!!!. Per sort, fer semi-bondat té les seves recompenses, perque la veritat, si m’haguessin tornat a sortir els mateixos nivells ja si que deixo de preocupar-me i ho engego tot a prendre vent i llestos. Així que m’he presentat tot cofoi a la consulta. Primer tot molt bé, després la cosa ja s’ha començat a torçar quan m’ha preguntat com duia el tema de fer exercici. Nul. Més tard, quan m’ha preguntat per el tema de la beguda i , per exemple que vaig sopar ahir, no ha posat gaire bona cara en dir-li que em vaig prendre dues gerres de mig de cervesa. Que vols? no ho puc pas fer tot alhora!!!. Això si, m’he compromès a fer una mica d’exercici (pujar escales? caminar enloc d’agafar l’autobus?) i vigilar de no beure com un pre-alcoholic anònim. No és pas que tingui problemes amb la beguda, però quan estas parlant amb algú que diu que els caps de setmana pots fer un extra i prendre’t un parell de cerveses, és difícil fer-li entendre segons quines coses. Que fàcil que és parlar…Tot plegat però, fa que estigui tirant a bastant content, que també va bé de tant en tant.

Talking Heads – Road to nowhere

Cagades

I si, hi ha un moment en que tot es perfecte, t’has construit un mon a mida que nomes tu coneixes, i on manegues el cotarro. Tot i aixi cal anar molt amb compte amb el que es desitja borratxo de matinada perque potser t’es concedit. El problema que tenen sempre els desitjos es que acabes per no expressar correctament el que vols i el fill de puta del geni ho interpreta com li dona la gana, aixi que sense cap mena de mirament, et tiba la sota de bastos que aguantava el castell de cartes que t’havies muntat, despres les recull i les llança a les escombreries, no fos cas que en muntessis un altre. I alla et quedes tu, amb una cara de gilipolles digna on les hi hagin, pensant perque collons et vas decidir a muntar una paranoia que ni tu ben be savies perque la feies. Suposo que deu ser el mes habitual, que a tothom li passa igual i que tothom ha d’esperimentar aquesta mena de coses, sino quin sentit te que la casualitat se’t presenti per posar-te en evidencia. Jo sempre havia relacionat les casualitats amb coses bones, es clar que a a aquestes hores i a aquestes alçades no juraria pas que en el fons no fos una cosa bona. Tot es tant estrany que ja no se ni que pensar. Encara rai que, tenint en compte el que em passave pel cap, no he fet gaire el ridicul. Segur que el podia fer mes.

I buenu, dema sera dissabte, que no es pas poc. Esperarem que provi
mes. Potser ja estava be el no sortir gaire els divendres.

El Mica , ja ho deia que era molt bo.

Baixar del burro

Esta clar que ens anem fent grans, i si be ahir mateix deia que sovint encara em veig com si tingues divuit anys, ara mateix veig que realment no. Potser en conservo algunes coses, pero per sort n’hi ha d’altres que quan les veig en altres persones m’adono que ja no les tinc. Estic parlant basicament d’actituts negatives relacionades amb la capacitat de baixar del burro, de saber escoltar, de no entrar a jardins que no convenen i altres temes diversos. Tampoc estic dient que hagi adquirit un gran saber estar, pero si que va be veure que de mica en mica s’omple la pica i que en el fons som una miqueta millors del que erem.

Per cert, avui es divendres.

Voltant

Aquesta setmana esta essent una miqueta estranya, d’entrada comença en dimarts, que vulguis que no, ja la fa força diferent. Per altra banda no deixo de tenir motius per ridiculitzar tots els meus problemes, que com ja havia dit alguna vegada, son els de la gent que no te problemes. Els meus nous habits que m’autoexigeixo els vaig assimilant lentament, perque sedimentin be, i em serveixin de fonaments per fer alguna cosa bona quan en decideixi de fer alguna. Tot plegat te una misteriosa forma de cercle de radi indeterminat que fa que sovint m’adoni que estic (tots ho estem) donant voltes, de manera que tard o d’hora el cercle s’acaba tancant i tot agafa un color d’estranya naturalitat, d’experiencia ja viscuda, de record present.
No es pas una situacio en la que la experiencia serveixi de gran cosa perque tot i estar en un punt molt similar a un d’anterior, les voltes donades les portem marcades a foc a la pell.
Tot i aixi es agradable veure que de fet no cal anar enlloc, que no hi ha ni principi ni final i que al capdavall tot es resumeix en anar fent girar la roda, mirant de fer-ho igual pero diferent cada vegada perque sino seria molt avorrit.

Coses

Jo aquí inmers en la apatia clàssica de principis d’abril, que tinc comprovat de fa temps que sempre em visita, ni escrivia ni res, i mentrestant els rss sense funcionar i jo tant panxo. Si és que això de les vacances, del canvi d’horari, del solet, de la maniga curta i de la gent que surt al carrer no deixa temps per pensar en res més. Ah, me n’oblidava, la playstation tampoc hi ajuda gaire. Quins dies més gossos, tant de temps esperant les vacances i quan ja han passat, perque passen de seguida, ja en necessito unes altres (com tothom oi?).

Dels quatre dies de vacances de setmana santa que he passat a Montrajeau, al Pirineu francès, què se’n pot dir? doncs que massa bé a jutjar per la pèssima reentrada. A destacar la excursió amb raquetes i la butifarrada improvisada sota la pluja.

Micah P Hinson – don’t you (molt, molt, molt recomanable)

Benvinguda a la primavera

Doncs per fi he trobat el moment d’explicar una mica el cap de setmana passat, sort de la jornada intensiva del dijous “sant”, que a sobre em permetrà fer una migdiada per recuperar la son que porto acumulada des del dissabte.

El divendres, com ve essent habitualment estrany, no vaig sortir. El dissabte vaig anar a la festa d’aniversari del Dani (29) que va organitzar al taller d’escultura del Jaime, un professor seu de belles arts, a Gràcia. Per imaginar-ho, un local super bohemi, ple d’escultures, cuadres, andròmines vàries per tot arreu i ple de gent txula, com sinó, estant a gràcia, bé jo tambe hi era, per tant, per modus ponens (es deia així) vaig de guais. Ens deuriem ajuntar una cinquantena de persones, quasi tots desconeguts entre si, potser per això quan la gent es va deixar endur per l’alcohol, es va deixar anar bastant i al final tothom xerrava amb tothom, com si ens coneguessim de tota la vida. M’ho vaig passar molt bé i vaig conèixer molta gent, alguns una mica rarets, tot s’ha de dir. Potser ells deuen pensar el mateix. Tot plegat va acabar a quarts de set.

Cap dins, ni que sigui per les malesI el diumenge de bon matí (bueno, les onze) d’empeus per anar a fer una calçotada a les Planes. Les previsions d’assistencia? entre 12 i 15 persones. Un cop allà resulta que erem quasi una trentena, fet que va fer que molt abans que hi hagués fet el menjar, ja s’haguessin acabat totes les cerveses. Si es que no es pot anar enlloc amb aquesta colla d’alcoholics. Jo ni em vaig acostar a les graelles perque l’any passat en Quim i jo ja vam fer 1100 calçots i tampoc cal passar-se de tonto, a més el Jorge esta fet tot un mestre de les brases, o sigui que no el privarem de les felicitacions al cuiner. Després d’unes classes accelerades de pelar calçots més o menys reeixides, hi va haver qui es menjava les fulle si tot, ja la vam acabar de liar amb les guitarres, pujant a sobre les taules i fent el numeret habitual que ens caracteritza. Potser per això no repetim llocs. Cap a quarts de set jo ja no estava gaire catòlic i com que s’acostava el moment de la neteja, els components del Pika vam fer una indigna retirada a temps, alhora que des de la finestra del cotxe feiem butifarra als que es quedaven que ens miraven amb cara sospitosa. Ja he dit que havia estat bastant indigna, és lo que hi ha.

En resum, un altre cap de setmana de benvinguda a la primavera espectacular. Ara temps per la migdiada abans de fer la motxilla per marxar quatre dies al pirineu francés. A veure que tal ens tracten, perque les ultimes vegades que he anat a frança no he quedat pas gaire content, tot en francès excepte rètols amb missatges com “no tocar”, “prohibido no se que” i altres coses. Per cert, ‘interdit’ vol dir gratis, oi?

The Stills – Allison Krause

WordPress 1.5

Som’hi. Anem a migrar a WordPress 1.5. A veure si tot funciona correctament. La nova versió, no sembla ser gaire diferent a la anterior, al meu entendre el nou sistema de plantilles és la novetat més destacada, la petita neteja de cara de la part de gestió, a part que es veu que arregla un munt de petits problemes. Espero que funcionin correctament els trackbacks. Per al que si que caldrà esperar una mica és la traducció catalana del fitxer de localització.

He tingut una miqueta de problemes perquè després d’haver actualitzat em trobava que no em podia loginar a la part de gestió. Ja em sonava que havia vist a PlanetaWP que algu havia tingut problemes amb el IIS i que proposava tocar no se quants fitxers per arreglar-ho. Per sort, aquest home s’ha currat un zip amb els fitxers modificats que nomes has de baixar i descomprimir. Visca el codi lliure!!!

Ben Harper : Please bleed

Per la cara.

Normalment no acostumo a parlar d’altres blogs, de fet em sembla que no ho he fet mai, però ara em ve de gust parlar de la web d’en Torek, “Kirai, memorias de un geek en japón”, un noi que es veu que esta a Japó fent una mena de beca de no se què. La questió és que ja fa un temps que el llegeixo, sobretot perque m’agrada molt veure com viuen allà, quins gadgets utilitzen per moure’s pel món, què els costa la ADSL, com van vestits i altres coses com aquestes. Així en plan contrast, quina és aquella companyia telefonica que fa escarni de l’home desactualitzat? i de les companyies desactualitzades qui en fa d’escarni?. El que volia comentar és que fa un temps va anunciar que el Canal Plus preparava un reportatge sobre manga i havien buscat espanyols que visquessin allà per donar un toc més no se com, aixi que el van triar a ell. Després d’haver fet tota la feina, resulta que alguna ment pensant privilegiada, com si l’estés veient, decideix que el noi no és prou fotogènic, no acaba de ser ben be el que busquen o ves a saber per quins set sous, decideixen que al llarg del programa li taparan la cara amb un dibuix animat. Si si, el cos i tot sencer, menys la cara. Molt lamentable. Així que dins el que anomenen la blogosfera el tema ha cuallat força i ja es couen iniciatives (I, II, , III, IV, V, VI, ) per enviar el seguent text al canal plus, aixi com tothom es posa de banda de l’afectat.. Adjunto el text que s’esta enviant a abonados@cplus.es

Acerca del reportaje sobre el manga y Japón que se emitirá en Canal + el día 23 se comenta que habéis decidido suplantar la cara de Héctor García Puigcerver por un personaje animado. Aunque sólo sea una opinión creo que sería mucho más interesante y justo si dejáseis su cara real.
En su página Web, Héctor nos ha ido mostrando cada día pequeños detalles de Japón y sus lectores le estamos muy agradecidos. Por ello reitero mi petición de que no se realice dicho retoque al reportaje.
Muchas gracias y un saludo

Ni dir que jo ja els he enviat el correu, i que m’encantaria que entre tots els poguessim fer canviar d’opinió.

Chemical Brothers – The Boxer

Picnic Jazz

Zenital

Avui era el dia del Picnic Jazz, una jornada de concerts al Parc de Vallparadís de Terrassa, que es fa cada any i al que ja feia temps que no anava. Aquesta tarda m’hi he deixat caure a veure qui hi havia, la música és quasi el de menys, ja que et passes tot el dia txerrant amb gent i amb prou feines estas pel que sona. Malgrat que ja fa quasi sis anys que no hi visc, aquesta vegada no ha estat menys i m’he trobat amb gent que feia temps que no veia. Ha estat molt txulu. Així en plan curiós, al parc hi han posat un pont penjat que va de les esglesies de Sant Pere al museu tèxtil, passant per sobre de la gent i quasi del propi escenari, des del que es poden fotos com aquestes.

Franz Ferdinand : take me out

Tur� de l’Home

Cami del Turo de l'HomeMés o menys des de dijous, sense motiu concret, estic bastant content, i avui per acabar-ho d’adobar no ha estat menys. Com que no vaig sortir ahir (i van dos divendres seguits) aquest matí m’he llevat força fresc, sense ressaca ni res, i ens hem ajuntat la colla per anar al Montseny. De fet el plan per avui, des de feia un parell o tres de setmanes, era fer una calçotada, però la logística i el salto de mata han fet que hagi arribat el dia i la cosa no hagi cuallat. La setmana que ve potser…

Doncs així, per fer alguna cosa, hem pujat al Turó de l’Home (1706m). Recordo haver-hi anat de petit, fa mooolts i mooolts anys, però no el tenia gens present. Hem trobat força neu i molt poca gent, només ens hem creuat una parella que baixava, clar que potser és degut a l’horari de pixapins que portem sempre que fem alguna excursió d’aquestes. Quedar a les onze, sortir a les dotze, arribar a la una, cafè fins la una i mitja, a les dues a punt de marxa. I no som pas els més pixapins, que quan nosaltres ja baixavem a quarts de sis encara ens hem trobat uns altres que eren pitjors que nosaltres i que evidentment preguntaven: “falta mucho para llegar arriba?”.

Un cop a dalt hem estat xerrant amb el meteròleg que s’encarrega de l’observatori que ens ha estat explicant que a curt termini, quan es facin les transferencies de titularitat de la estació, del govern central a l’autonòmic, segurament prescindiràn d’ell i el substituiran per una estació metereològica automàtica, deixant-lo sense casa i sense feina. El Turó de l’Home, sense ningú que registri les temperatures, que neteji els instruments, que mantingui la porta oberta, que et prepari un cigaló quan arribes, un turó sense home. Suposo que quan arribi el moment ja se’n sentirà a parlar, sinó de què sempre hi ha hagut algú des de 1929?!?!. Hem mig quedat que ens passariem els correus perque es veu que volia fer una pàgina web i necessitava una mica d’ajuda. Com m’agradaria intercanviar coneixements!!! un metereòleg a la meva disposició, jejeje. Conyes a part, la conversa ha sigut d’aquelles que ja veus que no porten gaire enlloc, així que millor no fer-se gaires il�lusions. El resum: molt recomanable, sinó pregunteu-ho a l’Albert.

The Chemical Brothers : The big jump