Lliurealbir

Doncs porto uns quants dies força tranquil , bé, direm un parell, per no exagerar. Avui m’he tornat a mirar els nivells de colesterol perque tenia visita amb la dietista. No és que m’hagi tornat un metro-d’aixonsins que esta tant de moda ara, he de recordar que no fa massa el tenia quasi a trescents, que si bé a escala còsmica, econòmica o com es vulgui mirar no és un valor gaire gran, quant es refereix a colesterol és un numero que comença a fer por. La questió és que avui he donat 217. Visca, Visca!!!!. Per sort, fer semi-bondat té les seves recompenses, perque la veritat, si m’haguessin tornat a sortir els mateixos nivells ja si que deixo de preocupar-me i ho engego tot a prendre vent i llestos. Així que m’he presentat tot cofoi a la consulta. Primer tot molt bé, després la cosa ja s’ha començat a torçar quan m’ha preguntat com duia el tema de fer exercici. Nul. Més tard, quan m’ha preguntat per el tema de la beguda i , per exemple que vaig sopar ahir, no ha posat gaire bona cara en dir-li que em vaig prendre dues gerres de mig de cervesa. Que vols? no ho puc pas fer tot alhora!!!. Això si, m’he compromès a fer una mica d’exercici (pujar escales? caminar enloc d’agafar l’autobus?) i vigilar de no beure com un pre-alcoholic anònim. No és pas que tingui problemes amb la beguda, però quan estas parlant amb algú que diu que els caps de setmana pots fer un extra i prendre’t un parell de cerveses, és difícil fer-li entendre segons quines coses. Que fàcil que és parlar…Tot plegat però, fa que estigui tirant a bastant content, que també va bé de tant en tant.

Talking Heads – Road to nowhere

I si, hi ha un moment en que tot es perfecte, t’has construit un mon a mida que nomes tu coneixes, i on manegues el cotarro. Tot i aixi cal anar molt amb compte amb el que es desitja borratxo de matinada perque potser t’es concedit. El problema que tenen sempre els desitjos es que acabes per no expressar correctament el que vols i el fill de puta del geni ho interpreta com li dona la gana, aixi que sense cap mena de mirament, et tiba la sota de bastos que aguantava el castell de cartes que t’havies muntat, despres les recull i les llança a les escombreries, no fos cas que en muntessis un altre. I alla et quedes tu, amb una cara de gilipolles digna on les hi hagin, pensant perque collons et vas decidir a muntar una paranoia que ni tu ben be savies perque la feies. Suposo que deu ser el mes habitual, que a tothom li passa igual i que tothom ha d’esperimentar aquesta mena de coses, sino quin sentit te que la casualitat se’t presenti per posar-te en evidencia. Jo sempre havia relacionat les casualitats amb coses bones, es clar que a a aquestes hores i a aquestes alçades no juraria pas que en el fons no fos una cosa bona. Tot es tant estrany que ja no se ni que pensar. Encara rai que, tenint en compte el que em passave pel cap, no he fet gaire el ridicul. Segur que el podia fer mes.

I buenu, dema sera dissabte, que no es pas poc. Esperarem que provi
mes. Potser ja estava be el no sortir gaire els divendres.

El Mica , ja ho deia que era molt bo.

Esta clar que ens anem fent grans, i si be ahir mateix deia que sovint encara em veig com si tingues divuit anys, ara mateix veig que realment no. Potser en conservo algunes coses, pero per sort n’hi ha d’altres que quan les veig en altres persones m’adono que ja no les tinc. Estic parlant basicament d’actituts negatives relacionades amb la capacitat de baixar del burro, de saber escoltar, de no entrar a jardins que no convenen i altres temes diversos. Tampoc estic dient que hagi adquirit un gran saber estar, pero si que va be veure que de mica en mica s’omple la pica i que en el fons som una miqueta millors del que erem.

Per cert, avui es divendres.

Aquesta setmana esta essent una miqueta estranya, d’entrada comença en dimarts, que vulguis que no, ja la fa força diferent. Per altra banda no deixo de tenir motius per ridiculitzar tots els meus problemes, que com ja havia dit alguna vegada, son els de la gent que no te problemes. Els meus nous habits que m’autoexigeixo els vaig assimilant lentament, perque sedimentin be, i em serveixin de fonaments per fer alguna cosa bona quan en decideixi de fer alguna. Tot plegat te una misteriosa forma de cercle de radi indeterminat que fa que sovint m’adoni que estic (tots ho estem) donant voltes, de manera que tard o d’hora el cercle s’acaba tancant i tot agafa un color d’estranya naturalitat, d’experiencia ja viscuda, de record present.
No es pas una situacio en la que la experiencia serveixi de gran cosa perque tot i estar en un punt molt similar a un d’anterior, les voltes donades les portem marcades a foc a la pell.
Tot i aixi es agradable veure que de fet no cal anar enlloc, que no hi ha ni principi ni final i que al capdavall tot es resumeix en anar fent girar la roda, mirant de fer-ho igual pero diferent cada vegada perque sino seria molt avorrit.