Como dos soles

Como dos soles...

Surto de casa i em trobo això….Almenys estic esperant la grua des de casa, en plan vacances…

Actualització: Doncs al final no n’eren pas dos de soles. Aquest matí quan he anat al mecànic a buscar el cotxe em diu – El tens aquí fora aparcat – i al mirar-lo veig que la roda davantera esquerra tambe esta punxada. El mecànic flipant – però si l’hem tret aquest matí a les 9!!- total, que l’entra altre cop al taller i efectivament també estava punxada, i per tres llocs, així que ja posats es mira la ultima, que per sorpresa, tambí estava punxada. Resumint¡, que al final no eren dos, sinó quatre. Sort que ultimament, amb una mica d’ajuda (no pas quimica), m’ho agafo tot molt bé i penso, no és pot tenir tot.

Zen Micro

Doncs per seguir amb coses poc trascendentals, lleugeres, superfluees i completament accessories, avui parlaré de l’ultim gadget que he afegit a la meva col·leció de geek de tres al cuarto i que vaig decidir a adquirir ahir a la tarda, després de mesos i mesos d’estira i arronsa entre la consciència i la rauxa consumista.

Creative Zen Micro 5GbAquí el podeu veure, el Zen Micro de Creative. La veritat que duia força temps pensant un munt de coses com si realment en volia un, de quina mena el preferia i de quina casa. La pregunta de si en volia un em venia del fet que la estona en que no escolto música és molt poca, a la feina estic tot el dia amb els auriculars i a casa sempre esta sonant a l’ordinador. Només queden les estones de tren i cotxe i les que em comunico amb persones (reals). Vist així sembla que no n’hi hagi com per necessitar omplir aquestes estones amb més música, però no és veritat, el fet de no poder anar amb cotxe a Barcelona per la zona verda m’obliga a anar amb tren i quan veig a la gent que va escoltant música, em fan enveja, que juntament amb el fet evident que deixar el cotxe fa que estalvii diners en benzina, dona ales a la febre consumista que et diu “COMPRA-TE’N UN”. Davant arguments com aquests a la consciència només li queda al·legar que amb uns taps sonors a les orelles només aconseguiriem ser encara una mica més antisocials, mentre aillats en el nostre concert particular, mig molestem als que tenim llegint o intentant dormir al tren. Es clar que això ja depen del ús o abús que en fem i del volum al que portem l’aparell. Presa aquesta decisió només espero ser respectuós amb els altres i amb mi mateix, que ja tinc sordera selectiva i només em faltaria que deixés de ser-ho.

La seguent questió a dilucidar era de quina mena el volia, amb memòria flash o amb disc dur. Considerant la quantitat de música que tinc(perque no m’arriba el meme i tampoc el faria que si no…), si em decantava per triar un de tipus flash, que són més petits i sembla que a la llarga s’hagin d’espatllar menys que els altres per ser més senzills, havia de tenir com a mínim 1Gb, però és clar, el preu ja es disparava i s’acostava molt als de disc dur, amb els que no poden competir en tamany d’emmagatzematge. Doncs ja està, amb disc dur.

I ara ens trobem a “los tres ultimos regalos”, la decisió final, tenim el Zen Micro per una banda i per l’altra…el iPod!!, el mega-cool, super guais i millor perque si, perque “el lo vale”. Discutir sobre un tema com aquest és pitjor que parlar del sexe dels angels, és un dels flames per excel·lència, no en treuràs mai l’aigua clara, per cada fan incondicional d’un n’hi haura un altre de l’altre banda disposat a tirar-li tota la merda possible (el dependent al ipod n’hi deia “bazofia”…). Així costa molt prendre una decisió objectiva, i com que mai he sigut fanatic d’apple, suposo que a mi, per trajectòria em toca estar a l’altra banda, és a dir, la de Creative. Així que aprofitarem que és més petit, que té ràdio i més memòria, i sobretot, que és més barat, per acabar d’un cop per totes aquestes cabòries que arrossego des de fa sis mesos o més. Tot i que ara veig que potser no serà tant maco, ja al comprar-lo el venedor em diu que el primer que he de fer és actualitzar-li el firmware perque així arreglarà no sé quins problemes, ja hi som. Vaig a buscar el firmware i me’n trobo dos de diferents, a part que resulta que el nou, a més d’arreglar problemes antics tambe en crea de nous, així que al final acabem instal·lant el penultim, pel que pugui passar.

Properament, més notícies mundanes.

Smoke City – Giulietta

Flashback

Després del sermó que he fet aquest migdia dinant una paella a la platja de la Nova Icaria, intentaré contradir-me a mi mateix i explicar una mica de coses mundanes per variar, o no. Avui, divendres, no he sortit de festa. I ho dic així, mig orgullós mig penedit, perque sempre que no surto passen coses. Al final però he estat tota la nit enganxat a l’ordinador, no pas per donar mémotius als que es preocupen per mi, sinó perque m’he posat a pujar fotos al flickr, tant a la part pública com a la privada. Aixo no és pas gaire destacable, el que si que ho ha estat ha sigut el anar veient per ordre cronòlogic invers la gran quantitat de fotos que tinc a l’ordinador. A mida que anava retrocedint en el temps, cada vegada erem tots mes joves, algunes fotos feien por autèntica (festa major de Sabadell de fa tres dos anys??) , altres eren de grans moments, bons, no tant bons i oblidables. Al final he hagut de parar perque ja no sabia ni com mirar-me-les amb una mica de distància. Aviso als que creguin que hi poden aparèixer, que quan les pugi, caureu de cul. Ara ja és hora d’anar a dormir, que per no sortir al final a veure si al final no servira de res. Demà ja explicaré més coses mundanes, a veure si m’hi acostumo una mica, i per la nit….a recuperar el temps “perdut” avui.

Zuco 103 – Mayfly

Clova

“La Nina va tancar els ull. Es va escalfar contra la flassada i encara es va arraulir més, acostant els genolls cap al pit. Li agradava estar així. Sentia la terra, fresca, sota seu, que la protegia – la terra no la podia trair. I sentia el seu cos recollit, tancat sobre ell mateix com una carculla – això li agradava- era clova i animal, refugi d’ella mateixa, ho era tot, per a ella mateixa ho era tot, res no li podria fer mal mentre continués en aquella posició; va obrir els ulls i va pensar: ‘No et moguis, ets feliç’ .”

Pispo aquestes paraules del llibre ‘Sense Sang‘, d’Alessandro Baricco, per intentar representar un moment assegut a la plaça en un banc, amb el sol ponent-se, les xancles tretes, acabant de passar les ultimes pàgines amb la ma dreta mentre a l’esquerra una cigarret. Hi ha moments impagables, llibres també.

Yann Tiersenn – La Muette

Mons

Dels dos mons als que visc, només un sembla fer una intersecció amb el que viuen tots els altres, i a sobre és en el que no acostumo a ser qui soc.

Mogwai – Hunted by a freak

Declivi

No fa ni un mes que he fet els trenta un, i ja puc dir amb proves concluents que ja no som el que erem. No és que m’entri la paranoia de que ens fem grans, de la crisi dels trenta i de no sé quines històries més, estic parlant de fets concrets, palpables, més que evidents i que bàsicament van començar a presentar-se ja el mateix dia de l’aniversari i han anat ‘in crescendo‘. Anem a pams.

Començo pel mateix dia de l’aniversari, amb uns cinc primers minuts fatídics. Acabat de llevar i amb una bona ressaca, poso un cafè i m’oblido de posar la tassa a sota de la cafetera mentre em disposo a preparar una rentadora. A mig posar la roba veig que el cafè va caient per tota la cuina. Ho netejo i en preparo un altre. Torno a posar la roba a la rentadora i en el moment de collir la peça de roba que havia tirat per l’ensurt del cafè, m’ajupo i em clavo el calaix de la verdura al coccix en un angle força curiós. Arrel d’aquest cop vaig estar ben bé dues setmanes amb serioses dificultats per fer una cosa tant bàsica i elemental com seure. I ja és fotut que treballi tot el dia assegut. No és que ho escampés gaire però els que m’envoltaven ja ho sabien, així que era el moment ideal per escoltar coses com “posa’t un coixí com els de les morenes”, “ven-te la bicicleta”, “aixo t’ho arreglo jo…” i altres comentaris escabrosos que estalviaré al personal. Afortunadament a hores d’ara si no faig el tonto no em fa mal.

I posats a parlar de fer el tonto, aquest cap de setmana s’ha celebrat a l’Arboç la festa del desè aniversari de Ganàpies, que ha estat el que ha acabat d’evidenciar la esmentada decadència. Dissabte per la tarda després d’estar torrant-me al sol durant la migdiada, surt el Joan i diu que esta programada una activitat de grup. Jugar a ‘el castell’ o ‘la bandera’, el joc aquell en que hi ha varis equips que han de conquerir la bandera dels contraris. Penso, “vols dir de jugar a això ara?, va home va…”. Total que es comença a jugar, “que voleu ser, atacants o defensors?” i jo, que el fet de jugar no em feia ni fu ni fa, m’apunto a atacant. Al cap de cinc minuts ja anava amb un mocador penjant dels pantalons i corrent com un animal, pujant als arbres, saltant de marges i perseguint als contraris. Així durant una hora i mitja fins que al final en un salt em va fer una rebrincada el genoll esquerre. S’ha acabat el joc. Per la nit estava tant cascat que no tenia esma de res, el cos baldat, el cap amb migranya de la soleia de la tarda i els calimotxos del migdia, així que com que alguna cosa haviem de fer vaig dir “em prenc un ibuprofeno i paro de beure”, i que millor que unes cocacoles, així quan siguin les quatre de la matinada no tindré gens de son, més que res per estar descansat el diumenge…Ja fa tres dies d’ençà del dissabte i encara em fa mal el genoll i tinc tot el cos ple d’agulletes. Va ser una bona festa però….

Un altre indici de la decadència també l’he trobat avui quan m’han donat els resultats de la revisió mèdica de la feina. Com ja havia comentat alguna vegada, ja feia un temps que anava una mica desmarxat amb els nivells de colesterol , així que els esperava amb candeletes per saber si la mica de bondat que he fet havia servit d’alguna cosa. I si que ha servit si, he reduit el colesterol!!!!! Però ara he augmentat els triglicèrids. No hi ha manera…

I ja per acabar de confirmar les meves sospites, la causa que ha fet que porti unes horetes voltant per casa. Aquest mati he perdut el tap. Prou com per haver d’anar-me’n a casa, previa visita impagable a la farmàcia, on després d’estar debatint els meus problemes intestinals amb una noia força guapa i comprensiva a la que se li escapava el riure, segurament perque jo amb la cara pago, m’he endut una caixeta de pastilles que representa que m’han d’arreglar el problema. A aquestes alçades no sé si un amb parell de pastilles en tindré prou, potser en necessitaria un parell de dotzenes per arreglar tot aquest desgavell…

Franz Ferdinand -Take me out

Excuses

Surto de festa i la gent em pregunta, ‘Albert, perque no escrius res ultimament?’, i jo els dic, ‘bueno, em sap greu, pero es que ara mateix no tinc res a dir’. No se pas que esperen(espereu) que posi en aquestes pagines però ara mateix no puc pas posar res de res. Crec que ultimament m’ha donat per com creixer, no se, pensar coses que potser hagués hagut de pensar abans, haver assimilat d’una altra forma, molt més abans. Dir que no tinc res a dir em ve d’estar de reformes, de reformes d’esquemes, de reformes de principis, de reformes de cabories, de reformes d’habits, vaja, de reformes grosses, importants, de consideracio. Unes ‘peasso reformes que te cagues’. A veure si no es transformen en la obra de la Seu, i sino doncs tant és.
bonanit. Me’n vaig a dormir que dema m’he de llevar a les deu per anar a emborratxar-me per oblidar un ratu.

…….

I en la plena joia d’experimentar la pròpia tonteria, només queda anar esperant mentre se’ns passa.

Ni cas

Ara que sembla que comença a venir el bon temps a mi em dona per tenir calfreds a tothora, alguns ja se de què em venen, de moments concrets, de llibres llegits, de cabories mal païdes, d’estirabots incontinguts i d’autoncontrols inoportuns. Altres em venen perque si, sense motiu, potser perque toca. Tinc la sensació que aviat sabré d’on surten i la esperança que sabre suportar-los, contindre’ls, superar-los. Ja va bé una mica de pluja, i després, un anticicló.