Doncs això, que avui fa tres anys del primer post en aquest blog. Volia currar-me una mena de post especial, fer balanç, dir algunes coses que no acostumo a dir, explicar el perque de segons quines coses i alguna cosa més, però com que ara mateix no em surt i no volia deixar passar l’oportunitat de dir-ho, deixo aquestes quatre ratlles amb el compromís d’explicar tot plegat més endavant.
Apali
Per molts anys, o no…(sempre dubtant)
L’altre dia vaig baixar a seure en un banc del carrer a fer un petit descans i sintetitzar una mica de vitamina D (prendre el sol) quan se’m van acostar dues senyores de de la tercera edat. Vaig pensar que segurament estarien buscant alguna adreça i que deurien anar molt perdudes perque normalment les iaies no se m’adreçen a preguntar coses, l’excepció va ser fa un temps una senyora que a l’autobus em va demanar que li desbloquegues el mobil , pero aquella si que anva molt desesperada. La questió es es que m’acosten i directament em pegunten:
"Te has preguntado alguna vez quien gobierna realmente el mundo?"
Collons amb les iaies com hi van!! Jo pensant, a veure…"alguna vez?", podria haver dit que moltisssimes vegades, podria haver dit que m’encanta que em faci aquesta pregunta, després de llegir l’Informe Lugano i el Club Bilderberg, o veure videos com ara aquest, és dificil no preguntar-s’ho, podria haver dit que ja m’ho imagino, podria haver dit que ho se perfectament…Al final no vaig dir res perque ja vaig captar que era una pregunta retòrica, i per sorpresa seva, les vaig convidar a seure al ‘meu’ banc (feia molta calor) a veure què m’explicaven. La dona que tenia justa al costat deuria tenir entre setanta i setanta-cinc anys i va ser la que va dur la veu cantant tota l’estona, i despres de la pregunta inicial, segueix dient
“Sabes que en realidad esta todo escrito?”
Collons altre cop!!! que esta tot escrit? no fotis, però com que no tenia gens de ganes de discutir no els vaig mentar pas un tal Heisenberg , així que vaig deixar que anessin fent al seu aire. Mentre l’altra senyora no parava de ventar-se enèrgicament amb un bano , l’altra per demostrar-me que de veritat estava tot escrit, rapidament va treure de la bossa una bíblia que va obrir per una pàgina determinada, amb un gest repetit milers de vegades, i em va dir :
"El diablo es quien gobierna el mundo, aquí lo dice claramente Mateo"
I va començar a llegir un paràgraf, i després un altre, i encara aun altre. Tot seguit va canviar a una altra pàgina i va llegir un parell de paràgrafs més. I així va estar durant més de cinc minuts, fins al punt que li vaig dir, amb una lleugeríssima sorna:
"Caramba, que dominio de las escrituras!!!"
Només de pensar en la quantitat d’hores que deuen haver esmerçat aquestes dues senyores, i tantes altres que no conec, en aprendre’s tot allò per les nits per anar a predicar-ho durant els dies, i en el munt de coses que faria jo amb aquelles hores abans de dedicar-les a dominar la tècnica del triple marcador de salms amb la mà esquerra… Cal dir però que aquí va ser el punt de inflexió. Van estar molt contentes que valorés les seves aptituts i de seguida em van començar a preguntar que on vivia, que si tenia inquietuts espirituals, que si m’interessaria fer un curs sobre les escritures i finalment, mentre em donaven un folletí, que si em volia apuntar als testigos. Evidentment no pensava pas apuntar-me enlloc, i molt menys a una institució religiosa, però em sembla que van marxar bastant contentes a jutjar per la cara que feien i la veritat he de reconèixer que jo tambe em vaig sentir millor, no pas per ccap mena d’alleujament espiritual que prou feina tinc com perque em vinguin a remoure les idees, sinó de pensar que poc que costa a vegades fer feliç a la gent. (no sempre, és clar).
Malgrat que diguin que està tot escrit, elles dues també es regeixen pel lliure albir. 😛
Certament no vaig gaire al teatre, però altra vegada m’ha tornat a passar que quan en surto, penso que hi hauria d’anar més sovint. En aquesta ocasió va ser ahir a la nit que vaig anar al Guasch Teatre a veure a “Los Modernos“, un duet d’actors(Pedro Paiva y Alejandro Orlando) que pujen a l’escenari amb “lo puesto” i es passen tota l’estona sense parar de xerrar a tota velocitat, moltes vegades completament sincronitzats, altres cantant cançons , però tota l’estona amb un missatge que fa pensar i riure a la vegada. Fa pràcticament un any que els vaig veure a Sabadell, “Breve desconcierto breve”, en un dels actes de les “30 nits” seguint la recomanació d’uns quants argentins (un dels actors també ho és, l’altre es uruguayà) i sense saber que anava a veure vaig flipar. Així quan algú va veure que estaven a punt d’acabar les representacions a Barcelona (acaben demà diumenge així que si algú s’anima que s’afanyi força) per tornar a sudamèrica es va muntar una convocatòria per anar-hi. Al final erem una quinzena de persones que vam tornar a disfrutar dels seus textos, ja que alguns van ser repetits, però un cop allà no savia pas greu tornar a escoltar els seus jocs de paraules i dobles sentits, alguns d’ells molt i molt bons. En sortir vam comprar el llibret per dos euros, un tresor del que m’agradaria deixar alguna mostra
Si fijamos la vista en un punto determinado,
estamos determinando, un punto de vista.
Sucesivos puntos de vista,
Dibujan un a linea de pensamiento.
Y así marchamos bajo el firmamento
con nuestras líneas de pensamientos.
Líneas que son fronteras; esto aquí dentro,
eso allí fuera.
Líneas que son tijeras.
Bienvenidos, el forastero y las forasteras.
Hoy nuestra línea tan solo espera,
no quedar fuera de tus fronteras.
Bienveníme, che forastero, che forastera.
En fí ja se que és tard per fer una recomanació el penúltim dia, però així en deixo constància. Ah, i recordeu que: ” A la gallina, la cocina le rompe los huevos”…
Bueno va, no ho havia dit a ningú perque em feia cosa, però ara ho diré:
M’HA TOCAT LA LOTO!!!.
Si comproveu els numeros del sorteig de dimecres passat veureu que he estat un dels 4660 agraciats amb un premi de 10,14 euros. No és exactament el què esperava després de quasi un any fent una loto setmanal, però en fi, benvinguts siguin aquests deu euros. Espero no haver malgastat la sort i la setmana que ve encertar-ne quatre almenys…Ara a la dutxa i al teatre , visca!!
Acabo de llegir el llibre regal de Sant Jordi, ‘El Club Bilderberg’, un assaig que em recorda molt aquell discurs d’en Arcadi Oliveres arrel del Prestige que va córrer per la xarxa fa un temps i on s’explicava la relació entre certs personatges molt influents i les grans empreses i interessos que hi havia al darrera, engarçant un tema amb un altre que presentava un panorama força inquietant . El punt que veig en comú entre els dos textosé s el munt d’informació que dóna sobre temes que no acostumen a ser vox populi, com per exemple quins interessos particulars tenen tant càrrecs públics com privats de les entitats que tallen el bacallà o les causes de “les coses que passen”, entenent que poques coses passen perque si. Em refereixo a aquesta mena de temes que afecten a tothom i que es vesteixen com a cojunturals però que sempre acaben afavorint als mateixos: digue-li el preu del diner, les privatitzacions, la política de vivenda, els models d’oci (perquè no intreressen els bars al centre?), les modes, les comoditats…Tot i que el llibre és una mica pesat en la primera part, on enumera tots els integrants de les diferents societats internacionals(fins dos pagines seguides de noms amb tots els carrecs que ostenten), la segona part explica coses interessants sobre com es crea opinió i es controla a la gent, ja sigui amb el dni, les tarjes de crèdit, l’eliminació del diner en efectiu, les noves necessitats, la sensació d’inseguretat o fins i tot la implantació de xips al cos. Malgrat tot he de reconèixer que el que diu ho he agafat una mica amb pinces, ja que en certes parts, amb un discurs molt yanqui, carrega les tintes contra en Michael Moore i en Noam Chomsky, assegurant que son titelles dels les institucions que denuncia(les tipiques com ara FMI, BM, OMC) i que pretenen desarmar i desestabilitzar els EUA amb intenció de debilitarlos per facilitar la vinguda d’un govern global. De les intencions dels que manen no dubtaré, però d’aquestes dues persones m’haurien d’explicar coses molt més concretes per desprestigirarme-les.
De fet pensava parlar més del llibre que he començat a llegir, molt més lleuger en contraposició però que per diversos motius em farà pensar bastant, ‘La blogosfera hispana: pioneros de la culturea digital’ que podeu baixar d’aquí. Havent llegit només una viatge de tren pinta molt i molt interessant i adient.. Ja en diré alguna cosa més.
La setmana passada vaig donar d’alta el domini lliurealbir.cat , tal com deia en un post anterior, aixi que ara es pot entrar tant per .com o .cat. Es una cosa que per 7 euros s’havia de fer tant si o si.
També vaig aprofitar per mirar de posar una miqueta d’ordre a la part de codi html de la pàgina que la tinc molt abandonada. En primer lloc em volia desfer del vergonyós atribut targetblank que tenia a molts enllaços i que a part de ser força emprenyador, no s’hauria d’utilitzar si vols tenir una pàgina que començi a validar XHTML 1.0. He utilitzat la informació d’aquestes pàgines Opening Popup Windows with no extra markup i DOM scripting or how to keep the code clean per fer un script que mira tots els enllaços de la pàgina i depenent de si són externs o no afegeix una icona com aquesta 
. Almenys que no sigui per la meva pàgina que t’hagis d’instal·lar la extensió de firefox que comenta l’Arnau per evitar aquest comportament. La funció es pot veure aquí.
Encara em queden per arreglar un munt de coses però de mica en mica s’omple la pica diuen…
Avui és el dia mundial de l’0rgull friki i podeu consultar a diferents llocs un munt de frikades diverses, concretament a Microsiervos estan fent com una mena de seguiment especial de la jornada. No anava a escriure pas res, però donat que un parell de companys de feina m’han felicitat espontàniament, assumint com a cosa evident segons ells, la meva condició de friki, doncs direm alguna cosa. Per començar adjunto una foto d’un dels dies que em vaig guanyar a pols aquest qualificatiu, el dia de l’eclipse de sol, quan després d’ajornar una reunió amb força gent i sortir al carrer, em vaig posar les meves ulleres especials per veure eclipses que vaig comprar a Munich l’any 1999, on vaig anar espressament a veure’l. Evidentment cantava molt, peroò com que no hi havia millor moment per treure les ulleres per veure eclipses que durant un eclipse, es va formar un cercle de gent al meu voltant, que em demanva les ulleres “un momentet” per poder mirar al sol. Molts eren companys de treball però altres eren gent que només passava per alla, hi va haver fins i tot uns repartidors amb furgoneta que en veure la gent van parar al mig del carrer per demanar-me de mirar. Sens dubte aquell dia, mentre em senyalaven dient “demana-li les ulleres a aquell noi d’allà”, m’anava guayant la la fama…I potser també per altres petites coses quotidianes com fer fotos a les matrícules, perseguir boires, anar a comprar coses només per la forma que tenen, pujar pels terrats i altres coses inconfessables tot i que jo no em considero pas tant friki, a part que en el fons penso que el sentit originari de la paraula esta força devaluat i m’agradaria una mica més de precisió en les paraules però ara no s’hi pot fer res, a més avui és el dia en que hem de treure pit per la petita o gran part de freak que tots portem a dintre. D’aquí a un temps sortirà el dia de l’orgull vulgar i llavors tots ens fotrem d’hòsties per dur la contraria a un munt de freaks, que pel fet deser majoria deixaran de ser-ho.
A mi m’agrada més la subespecie geek, de fet fa temps em van regalar una samarreta amb <geek> a davant i </geek> a darrera però no se ni on la tinc., però això em porta a donar referencia d’aquestes decàleg per tractar a un geek a la oficina, tot i que francament, ja ho voldria tothom, sigui geek o no, que els tractessin aplicant la meitat de les directrius que comenta.
En fi, sempre tant pendents de les etiquetes….
Conversa amb dos caps en un ascensor:
– Què? Com va tot?
– Com sempre.
– Hi ha hagut una mica d’embolic oi?
– Mmmm…Com sempre…
– Però si haguessis de posar un adjectiu, quin diries?
– M’agraden més els adverbis
Hi ha gent que no s’adona que si als ascensors es parla del temps no és perque la gent tingui una la fal·lera metereològica, sinó perque quina mena de conversa pots tenir en un lloc on saps que hi estarà un minut escàs. Enlloc de parlar de la manca de pluges, la reserva hidrològica dels pantans o qualsevol dels aspectes col·laterals del debat sobre el canvi climàtic, els dóna per preguntar per la feina. Són aquests quaranta segons fins on arriba l’interè per les pròpies responsabilitats?? Cada tema hauria de tenir el temps que es mereix ,i si no hi ha temps, doncs es busca o s’aplaça fins un millor moment. En resum i con a consell general, no tractar mai temes importants als ascensors.
Aquesta tarda m’he escapat a la carpa que s’ha muntat a la Plaça de la Catedral de Barcelona en motiu del dia d’internet, demà 17 de maig, i de pas he aprofitat per escoltar una xerrada de SoftCatalà a càrrec d’en Quim Pérez, autor del primer fascicle dels Quaderns de formació tecnològica que publica l’Ajuntament de Barcelona. En la línia d’assistència de l’Asseguda per una vivenda digna, no hi havia gaire gent, no diré quants, però almenys així ha estat més íntim. Bàsicament ha parlat de la tasca de SoftCatalà i el paper del programari lliure, però he de reconèixer que m’han entrat força ganes d’apuntrar.me a fer coses. Suposo que no ho acabaré fent, com moltes altres coses, però vaja…també hi he anat per recollir un cd de programari de lliure distribució que inclou un codi per poder registrar un domini .cat per 7 euros, que serà degudament aprofitat.
Aquí deixo mostra de les poques fotos que vaig fer de l’asseguda per un habitatge digne, perque veient la gran convocatòria se’m van treure les ganes de fer fotos, ja que puc fardar o lamentar de ser una de les mil o dues mil persones que van decidir passar la tarda anant a seure a la plaça Catalunya. I pensar que mentre estava a casa mirant el plànol de transports públics, sobretot després del cacau de la setmana passada, tenia intenció de baixar una parada abans per evitar el col·lapse…santa innocència…per no dir coses més gruixudes. Clar que hagés pogut ser pitjor, si arribo a ser un dels poquets que van anar a la concentració de Logroño, m’agafa algo txungo segur.
De totes maneres ja s’esta plantejant continuar les movilitzacions, mirant de seguir la màxima d’una frase que he vist aquest dies : “La unica lucha que se pierde es la que se abandona!!!!”. Com amb moltes altres coses d’actualitat encara he de decidir quina actitud he de prendre, però francament, veient l’experiència d’ahir em costa molt no pensar que ja estem tots sentenciats, i que en el fons, tenim el què ens mereixem. Espero que sigui passatger…