Aquesta tarda he tingut una de les frequents converses surrealistes que acostumo a a tenir a la feina, aquesta vegada però amb el que més mana a la meva planta, de la que n’han sortit algunes perles que m’agradaria fer constar. A la pregunta típica de “com va tot plegat?”, que sempre intento no contestar verbalment, se m’ha adelantat ell mateix dient-me que no calia que contestées perque ja li havien dit que jo era un pessimista, al que jo li he respost que era mentida i que serien “malas lenguas”. No em vull estendre en aquest tema, que ja te força intríngulis, però en aquest cas he de dir que permetre, fomentar, i al temps, voler ignorar certes situacions per deprés tenir la barra de dir “Es Lo Que Hay” (ELQH), no em sembla pas optimisme, sinó més aviat inconsciència.

Fa uns quants dies un company em proposava : “-Agafa deu persones del teu entorn a l’atzar. Ara intenta posar-les d’acord…A que és molt complicat i sovint no es pot? Doncs imagina’t posar d’acord a tot el món, és impossible, seria de bojos pretendre-ho… “. Reconec que en aquell moment em va sobtar, sobretot amb la convicció que ho feia.

Avui he començat a llegir un d’aquells llibres que potser no em convindria llegir, i menys abans de nadal, L’informe Lugano de Susan George. De seguida m’he trobat coses com aquesta , parlant dels que manen al món :

“Un breve inventario de las instituciones globales existentes muestran que la mayoría de ellas no tiene ningun valor para escapar de los peligros que acechan. Y podrian ser peor que inutiles en tanto que transmiten una falsa seguridad. Vivimos hoy en un mundo tragicamente mal gestionado”.
Susan George

Una de les coses de les que un ‘pessimista’com jo més em queixo, i mentre parla de les grans institucions que manen el món , recordo el plantejament del meu company, i fent el raonament invers, entenc la forma com manen els meus caps. A veure com se’m posa el llibre aquest….