Per fi a casa, diumenge al vespre tranquilament, desprs de tres nits de festa ja no podia ms. El dijous va ser el dia que va donar per ms, en poca estona vaig veure la Lidia Pujol, el Miqui Puig i Mísia, no pas junts, cadascú al seu escenari. Tot i que cap d’ells són sant de la meva devoció no va estar malament. El Xavi i la Meri em van fer un lloc a la seva fonda per passar la nit. La catifa de colors del menjador no s gaire bon llit , malgrat aixo, la nit del divendres tambe la hi vaig passar, aquesta vegada amb el Nstor que tamb es va apunta de ‘inquilino’. Del divendres, tret de la festa dominicana que es va fer al sot de la vergonya i de la que vam haver de marxar corrent per culpa de la pluja, no es pot destacar gaire cosa. Per les fotos se que vam estar a la Rambla del Raval, però no recordo pràcticament res, tret de el millor i ms gran shawarma que he menjat a la vida. El dissabte el vam passar passejant pel centre i pel Museu Picasso, que ens va sortir de gratis perque el Nstor tenia entrades gratis, ja hi havia anat feia molts anys, pero no en recordava res. Va estar b. El mal de genolls ja era considerable aixi que vam decidir fer cap al Vallès per encarar una nit de tranquis. Sort!, sort que havia de ser de tranquis, perque vam acabar fent la ruta habitual i arribant a casa amb els deures fets i ben fets. En fi. un cap de setmana llarg d’aquells que posen a prova la resistència dels cossos. Ara penjo les fotos del divendres i a me’n vaig a veure una peliculeta a la caixa tonta, a acabar de passar el diumenge.

sona : Ani di franco – If it isn’t her