Avui hagués estat un dia d’allò més normal si no fos per la ultima mitja hora, en la que m’ha passat això:
- Tornant amb la Renfe, amb un Lleida, a la parada de Montaca Reixach- Manresa ha pujat un munt de gent preguntant que a on anava el tren, perque els indicadors es veu que no funcionaven, per variar…. Si han pujat unes deu persones, cadascú preguntava si el tren parava a la parada que a ell li interessava, i és clar, les respostes que cridava la gent no satisfeien a ningu, eren d’aquest estil: "Para a Sabadell sud?, Para a Montcada Reixach-Santa Maria? a on va el tren? Si…, no… a Lleida…" , un embolic. I d’entre el munt de crits al final s’ha acabat tancant la porta i la gent, tant els que l’havien encertat com els que haurien de tornar enrera, comentaven la jugada amb forts crits. I d’entre tot aquest merder, una perla….algú pregunta:
"Però para a la pròxima?"
Una mica més i esclato a riure i contestar que “espero pel bé de tothom que pari a la pròxima, no m’agradaria quedar-me en aquest vagó per la resta dels meus dies…”
- Sortint de l’estació i anant
pel carrer cap a casa, em para un noi d’uns 16 anys dalt d’una bicicleta i em diu literalment: – "Perdone, sabe donde esta la "Sala d’Espera?". Cal aclarir que és un local que hi ha a un parell de carrers de casa. Jo li he contestat amb català i ell ha fet el mateix. D’això en dedueixo que sense afaitar ja dec semblar un senyor gran, de fet quasi podria tenir el doble d’edat que ell. I l’altra, que dec fer cara de parlar en castellà, o que és la imatge que fem els que caminem pels carrers del meu barri. M’ha deixat una mica perplex mentre observava com se n’anava corrent amb la bicicleta a emborratxar-se un dilluns a les 7. Justament el que feia jo fa uns anys, pero sense la bicicleta…. - I ja per acabar, en arribar a casa i estar davant del meu cotxe aparcat, he vist un munt de coses per terra, més o menys a un pam de la roda davantera dreta. EL primer que he pensat és que m’havien trinxat el paraxocs i que allò n’eren els trossos. Al acostar-me he vist que era una cartera, oberta i amb tot de carnets i papers escampats pel seu voltant. Després d’ajupir-me i recollir-ho tot deixant-ho sobre el capó del meu cotxe, em giro i veig aparèixer tres nois d’uns 18 anys que venien pel mig del carrer en direcció on estava jo. Veient que em miraven, els he preguntat si buscaven alguna cosa. Al acostar-se i veure’m amb una cartera a la mà, han dit: "Siiiii, la cartera del Jose, mira, mira esta su foto…", me l’han agafat de le mans i han continuat el seu camí. He de reconèixer que no feien molta pinta de ser els propietaris de la cartera i he pensat que potser l’havia cagat, però tampoc em trobava en disposició de discutir a tres adolescents sobre la propietat d’una cartera. Els tres eren ms alts que jo….en fí que a mí tampoc m’hi anava res, però m’ha quedat una sensació molt extranya.
Que per haver estat un dia vulgar, deu n’hi do les coses que han passat en mitja hora…De fet la setmana passada tamb hi va haver un dia així. Anant cap a casa em vaig trobar un guiri trajat que en anglès em preguntava per anar a Madrid. De veritat, i mentre li explicava va passar una noia que em va dir que si necessitava ajuda….que ella havia viscut un any a Londres….Cada dia una sorpresa al barri de Covadonga…
sona : The Stranglers – Too precious