Ara fa dies que no escric res (es pot dir alguna frase més típica?) però avui faré l’esforç de parlar del llibre que he acabat de llegir aquest matí perquè crec que val molt la pena. Es tracta de La pastilla roja, un llibre escrit el 2003 que pretén il�luminar una mica tot el que envolta el software lliure i argumentar perquè la seva adopció és la millor base cap a una societat de la informació i el coneixement. Dit així sona molt “rimbombant”, però la veritat és que llegint el llibre t’entra una sensació que tot canviarà bastant en els propers anys, sobretot perquè últimament hi ha molts inputs sobre el software lliure en general. Per exemple el tema de les patents de software o els moviments de les administracions, i les eines que despunten, com per exemple l’augment de l’ús de Firefox, o el munt d’eines lliures que faig servir actualment, comen�ant per aquest últim, el RSSbandit, el WordPress, el PHP, el MySQL, el PHPMyAdmin, entre altres…Fa pensar que d’aquí a uns anyets, quan el gegant del monopoli, o el ull de sauron com he llegit a algun fòrum, començ a davallar, la gent prendrà el control i la informàtica en general serà força diferent a la que tenim ara. Tots els arguments del llibre són força parcials en favor del software lliure, contraposant-lo amb el software propietari que és el que domina el mercat, però la veritat és que convenç molt i a més aporta una visió renovadora que crec que feia molta falta. A mi, que vinc i visc del món del sw propietari m’ha anat molt bé per assabentar-me d’un munt de coses relacionades amb el GNU/Linux que no sabia i per acabar-me de convèncer per anar passant miqueta a miqueta. El problema que tinc ara mateix és que tot i estar bastant convençut, no se pas per on començar, però vaja, tampoc cal córrer, que “la prisa mata”.

Tot i que buscant referències per la xarxa m’he trobat algunes crítiques al llibre per no haver estat distribuit sota la llicència Creative Commons, cal dir que és una lectura més que recomanable, sobretot perque crec que cada cop se’n parlarà més i sempre va bé estar informat. Jo per la meva part ja m’he empassat la pastilla vermella. Ara el caldrà païr-la.

sona : Delorean– The wishbones

Avui he estat tot la tarda xatejant amb una amiga durant més de dues hores. Després de parlar de les tonteries típiques d’aquestes converses i a arrel que em preguntés qui era en Bucay (l’havia mencionat en el post anterior) , la conversa ha acabat tractant de la vida, els problemes que tenim, com els encarem i coses per l’estil. Si és que qui no té un all té una ceba. En el fons molta gent tenim els mateixos problemes, encara que no els acostumem a airejar. Doncs de tot això és del que ens parla en Jorge Bucay en els seus llibres. El vaig conèixer amb "Dejame que te cuente", on Demian, un adolescent que va a teràpia amb el psicòleg Jorge, li planteja una serie de dubtes i preguntes que li surten en el dia a dia. En Jorge sempre contesta a les seves preguntes amb un conte, sense més explicacions, un conte que al receptor el fa reflexionar per trobar les propies respostes. Moltes vegades em sento perdut com en Demian però no tinc un lloc a on anar a buscar les respostes, per això sovint recordo els seus contes en les situacions de cada dia. També em passa molt quan és algú altre el que m’explica els problemes, sembla com que els identifiques més clarament i de seguida recordes un conte que hi aporta quelcom. Quan els problemes són els meus és més difícil. Després vaig llegir "Cuentos para pensar", on directament hi trobem els contes sense cap mena de fil argumental. A la meva germana el tió li ha cagat "Cartas para Claudia" que pel que sembla va ser el primer llibre que va escriure ( de un total de 7). Quan se l’acabi li demanaré per llegir-lo jo… (plis).

Hi ha tants fragments dels seus llibres que em semblen genials que no acabaria, però el que més em ronda el cap últimament és :

La magia solo dura mientras persiste el deseo

sona : Skunk Anansie -Tracy’s falw