Ahir vaig acabar de rellegir el “La construcción de la era atómica” de Alwyn McKay, un llibre que forma part de la Biblioteca Científica Salvat i de la que en tinc diversos exemplars que m’han agradat molt. El problema és que són força difícils de trobar i per l’index n’hi ha molts que m’agradaria llegir. (no trobo ni enllaços)

Aquest parteix de principis del segle passat quan es van descobrir els efectes de la radiactivitat i es va començar a experimentar amb els àtoms i el seu nucli, detallant els passos que van fer una gran quantitat de noms com: Planck, Roentgen, Bequerel, J. J. Thomson, Pierre i Marie Curie, Rutherford, Geiger, Bohr, Heisenberg, Fermi, Compton, Openheimer i molts altres.

Segueix amb el moment en que la ciència va perdre pes davant els arguments militars de la segona guerra mundial arran de la possibilitat de la fissió nuclear, explicant quines decisions tècniques es van prendre en les diferents curses, sobretot la del colossal Projecte Manhattan, i quin paper hi representaven cadascun dels científics que hi intervenien, molts dels quals havien treballat junts abans de la guerra. Tota aquesta part sembla ben bé el guió d’una pel·licula ja que va simultanejant les explicacions dels progressos de tos plegats i explica com s’anaven movent amunt i avall algunes matèries com ara l’aigua pesada o els compostos d’urani per tal que no fossin capturats pels un o pels altres.

Després de les bombes d’Hiroshima i Nagasaki, mentre va seguint la proliferació dels arsenals nuclears, es centra en l’àmbit industrial explicant els orígens i els tipus de les primeres centrals nuclears mostrant-se clarament a favor. Al final del llibre, escrit originalment l’any 1985 hi ha una petita ressenya sobre l’accident de Txernòbil, del que en mininitza els efectes. Aquest últim punt fa que et quedi un mal regust, perque et fa dubtar una mica de tot lo anterior, però vaja, veient que es torna a parlar del tema nuclear, tenia ganes d’estar una mica més assabentat, potser no prou perque m’he quedat amb ganes de més.

I afegeixo un altre llibre a la llista, ‘El Juego de Ender‘ d’Orson Scott Card. Un company de feina l’havia recomanat fa uns mesos i aquest dilluns vaig veure que el venien al quiosc per tres euros, estava clar. El vaig començar aquella mateixa tarda i de seguida em va enganxar com feia molt temps qeu no ho feia cap llibre. En tres dies ja m’havia llegit tres quartes parts del llibre i vaig veure que s’acabaria massa ràpid, de manera que me l’he anat guardant com el que es deixa lo més bo per menjar l’últim.

No diré res de la història, però m’ha agradat molt l’ambientació espacial, la societat que s’imagina per al món del moment, la manera com va relatant l’evolució del protagonista i sobretot, el que sembla un detallat curs pas a pas sobre com arribar a ser un líder amb totes les virtuts possibles i els mínims defectes. No és pas que sigui un objectiu personal meu, però em sobta veure que moltes coses bàsiques que explica semblin completament desconegudes als que si que pretén ser-ho.

Tot i que n’havia tingut una fal·lera fa força anys,feia temps que no llegia ciència ficció, potser ara em tornarà el cuquet. Pel que sembla, està previst que l’any que ve en facin una pel·licula. Si la fan com m’imagino no me la perdo.

Ja fa força temps, arran d’un post que vaig veure a caballe.cat on hi havia un seguit de consells de seguretat d’en Kevin Mitnick, em vaig descarregar en pdf(ja no hi hes) el seu últim llibre anomenat “The art of intrusion“. Aquest pdf ha estat a l’escriptori del meu ordinador quasi un any sencer sense que li faci gaire cas, segurament per la mandra provocada pel fet d’estar en anglès. Tot i així l’he acabat llegint, però en castellà. A principis de la setmana passada el vaig veure en una llibreria i no m’ho vaig pensar.

Buscant informació sobre l’autor veureu que és potser el hackers més famos que hi ha, sobretot per haver entrat a molts ordinadors estatals dels EUA i haver estat a presó un parell de vegades per aquest fet. El lilbre no parla però de les seves peripècies sinó que recopila una desena d’històries que altres hackers, coneguts i no coneguts, li han volgut explicar molt probablement per ser qui es. L’autor hi posa el criteri de selecció i control de veracitat per dir-ho d’alguna manera, ja que alguns dels atacs que explica no han trascendit i per tant algú els ha de valorar.

Recordo un dia que vaig anar a llençar el paper per reciclar i em vaig trobar un munt de cartes d’un dels meus companys de pis. Quan vaig tornar els vaig explicar que calia anar amb compte amb les dades personals perque mai no sabies on podrien anar a parar. Em van respondre que era un exagerat però no els vaig saber contestar res gaire convincent.

Després de llegir aquest llibre i quedar força esparverat de fins a on pot arribar la paciencia d’una persona amb un objectiu clar i definit, ja se m’acudeixen força més motius per protegir-se, tot i que pel que comenta el llibre, no els en cal gaire de paciencia ja que en general som bastant negligents amb tot el que te a veure amb la seguretat

Un llibre molt interessant que representa un toc d’atenció tant per a qualsevol persona que tingui el ‘modus vivendi’ al voltant dels ordinadors com un usuari que l’utilitzi fer les seves coses, que al final són les que tenen valor valor

Ja fa força temps que es va començar a sentir a parlar del book-crossing com una nova forma d’accedir a la lectura, compartint llibres, o alliberant-los, com anomenaven al fet de deixar un llibre al carrer tot esperant ser trobat. Recordo que em vaig apuntar a un parell de webs on representava que s’anava actualitzant una llista de llibres alliberats i on podies consultar el recorregut que anaven actualitzant els que s’anaven trobant els llibres. Va estar sortint a mitjans de comunicació durant força temps, tots dient més o menys el mateix, que si hi havia un arbre amb un forat, que si això que si allò… Reconec que vaig estar una temporadeta mirant a veure si em trobava algun llibre alliberat però cada vegada menys.

Aquesta tarda en sortir de la feina m’he trobat un llibre al carrer. Malgrat que fa temps que no segueixo l’actualitat d’aquesta moda, el fet que estés dins d’una paperera em fa sospitar que no era aquest el cas. Una paperera per definició semblaria un bon
lloc per a un llibre però no pas si esta plena de deixalles. Una excepció es pot veure als vagons de Renfe, on les papereres acostumen a estar buides, i serveixen per desar els diaris gratuits que llença la gent amb un atac sobtat d’ordre , fins que algú altre els agafa. Pel que costa el diari , jo prefereixo donar-lo a qui tingui al costat ja que em fa rabia que la gent tingui tanta mentalitat de ‘usar y tirar’, sobretot tenint en compte que amb el què t’ha costat no és que puguis dir que és teu.

El llibre en questió és ‘Minoria Absoluta al país del tripartit‘ d’en Toni Soler , Manel Lucas i Queco novell i la colla del programa de RAC1 que malgrat no l’he escoltat mai, sempre me l’han recomanat, i veient del pal que van a ‘Polònia‘ no m’estranya. L’he estat mirant una mica per sobre i com que esta editat a l’abril de l’any passat hi ha moltes coses que ja estan una mica passades, sobretot tenint en compte que ja no hi ha tripartit. Tot i que ja es veia que ni bookcrossing ni res de res, m’ha fet peneta veure’l a la paperera i he volgut fer d’anti Guy Montag i me l’he endut a casa. Segur que estara millor.

Acabo de llegir el llibre regal de Sant Jordi, ‘El Club Bilderberg’, un assaig que em recorda molt aquell discurs d’en Arcadi Oliveres arrel del Prestige que va córrer per la xarxa fa un temps i on s’explicava la relació entre certs personatges molt influents i les grans empreses i interessos que hi havia al darrera, engarçant un tema amb un altre que presentava un panorama força inquietant . El punt que veig en comú entre els dos textosé s el munt d’informació que dóna sobre temes que no acostumen a ser vox populi, com per exemple quins interessos particulars tenen tant càrrecs públics com privats de les entitats que tallen el bacallà o les causes de “les coses que passen”, entenent que poques coses passen perque si. Em refereixo a aquesta mena de temes que afecten a tothom i que es vesteixen com a cojunturals però que sempre acaben afavorint als mateixos: digue-li el preu del diner, les privatitzacions, la política de vivenda, els models d’oci (perquè no intreressen els bars al centre?), les modes, les comoditats…Tot i que el llibre és una mica pesat en la primera part, on enumera tots els integrants de les diferents societats internacionals(fins dos pagines seguides de noms amb tots els carrecs que ostenten), la segona part explica coses interessants sobre com es crea opinió i es controla a la gent, ja sigui amb el dni, les tarjes de crèdit, l’eliminació del diner en efectiu, les noves necessitats, la sensació d’inseguretat o fins i tot la implantació de xips al cos. Malgrat tot he de reconèixer que el que diu ho he agafat una mica amb pinces, ja que en certes parts, amb un discurs molt yanqui, carrega les tintes contra en Michael Moore i en Noam Chomsky, assegurant que son titelles dels les institucions que denuncia(les tipiques com ara FMI, BM, OMC) i que pretenen desarmar i desestabilitzar els EUA amb intenció de debilitarlos per facilitar la vinguda d’un govern global. De les intencions dels que manen no dubtaré, però d’aquestes dues persones m’haurien d’explicar coses molt més concretes per desprestigirarme-les.

De fet pensava parlar més del llibre que he començat a llegir, molt més lleuger en contraposició però que per diversos motius em farà pensar bastant, ‘La blogosfera hispana: pioneros de la culturea digital’ que podeu baixar d’aquí. Havent llegit només una viatge de tren pinta molt i molt interessant i adient.. Ja en diré alguna cosa més.

No sé quin dia va ser de la setmana passada que vaig pensar que no només encara no havia actualitzat la versió de wordpress, sinó que també hi havia funcionalitats noves en la versió 1.5 que ni tan sols havia provat, per exemple la gestió de pàgines independents dels posts. Alhora feia temps que malgrat anar llegint llibres que m’havien agradat força no m’havia dedicat a dir-ne res a la categoria de llibres, sobretot perque quan ja n’estic llegint un altre no em ve gaire de gust parlar de l’anterior. I pensant pensant se’m va acudir que podria crear una pàgina amb els llibres que vaig llegint endreçats de forma cronològica, així en tindria un registre, que tal com tinc les neurones ultimament, cada cop em sembla més necessari.

Després de fer l’esforç d’anar tirant endarrera en el temps recordant els llibres, m’ha sortit aquesta llista, en la que al final de tot també hi he posat altres llibres però desordenats. Incloent un apartat amb els que vaig llegir en plena fal·lera antiglobalització i dels quals he tret moltes frases que deixo anar de tant en tant per ‘rajar una mica’ del sistema, com per exemple “si pagas con cacahuetes contrataras monos”, “al que trabaja no le queda tiempo de hacer dinero” o “la justicia es como una navaja que nunca hiere al que la maneja”. Potser continuaré posant coses a la categoria de llibres, però només dels que em vingui molt de gust o que vulgui destacar especialment per alguna txorrada amb o sense importància.

“La Nina va tancar els ull. Es va escalfar contra la flassada i encara es va arraulir més, acostant els genolls cap al pit. Li agradava estar així. Sentia la terra, fresca, sota seu, que la protegia – la terra no la podia trair. I sentia el seu cos recollit, tancat sobre ell mateix com una carculla – això li agradava- era clova i animal, refugi d’ella mateixa, ho era tot, per a ella mateixa ho era tot, res no li podria fer mal mentre continués en aquella posició; va obrir els ulls i va pensar: ‘No et moguis, ets feliç’ .”

Pispo aquestes paraules del llibre ‘Sense Sang‘, d’Alessandro Baricco, per intentar representar un moment assegut a la plaça en un banc, amb el sol ponent-se, les xancles tretes, acabant de passar les ultimes pàgines amb la ma dreta mentre a l’esquerra una cigarret. Hi ha moments impagables, llibres també.

Yann Tiersenn – La Muette

Ja van dues vegades que em trobo a la prestatgeria d’on ningú agafa llibres i me’n vaig sense endur-me’n cap, no sigui cas que la bibliotecària em miri malament. La propera vegada, en lloc d’endur-me només un dels que em convindria llegir, n’agafaré quatre o cinc que no m’interessin per camuflar el que em crida. El llegiré al tren, rodejat de desconeguts que posaran cares de sopresa, que em miraran amb desaprovació, a voltes amb llàstima i potser també amb una mica d’enveja. A mi no em faran ni fred ni calor, perque en l’anonimat, gaudiré del plaer de la lectura del llibre que no agafa ningú.

sona : Gotan Project – Tríptico