Després de veure dos capitols seguits del documental ‘The Corporation‘ he vist com el reial Madrit guanyava l’Athletic de Bilbao mentre fullejava el catàleg d’Ikea 2006 que ens han deixat aquesta tarda al portal de casa. No se si deixar de mirar la televisió, no tornar a mirar el cataleg d’Ikea i molt menys comprar-hi, o deixar de mirar aquesta mena de documentals, perque ultimament ja tot em sembla prou absurd i la veritat,es viu tant bé amb la bena als ulls…, pero és clar viure enganyat…si de cas per ara anirem a dormir…
infamia Archives
Como dos soles
Surto de casa i em trobo això….Almenys estic esperant la grua des de casa, en plan vacances…
Actualització: Doncs al final no n’eren pas dos de soles. Aquest matí quan he anat al mecànic a buscar el cotxe em diu – El tens aquí fora aparcat – i al mirar-lo veig que la roda davantera esquerra tambe esta punxada. El mecànic flipant – però si l’hem tret aquest matí a les 9!!- total, que l’entra altre cop al taller i efectivament també estava punxada, i per tres llocs, així que ja posats es mira la ultima, que per sorpresa, tambí estava punxada. Resumint¡, que al final no eren dos, sinó quatre. Sort que ultimament, amb una mica d’ajuda (no pas quimica), m’ho agafo tot molt bé i penso, no és pot tenir tot.
Estil Bustos, no gracies.
Avui ha estat un dia, en direm, mig per oblidar. Després d’un matí bastant nefast, hi ha hagut alguns moments tirant a força bons, sense ser espectaculars. Després de fer una migdiada abans de dinar(d’això se’n diu estar del revés) la cosa ja s’ha asserenat una mica, així ja prenent el cafè les coses ja prenien més distància. Tornant en tren he escoltat (sóc una mica xafarder) que a les vuit hi havia una concentració de rebuig a la política d’en bustos per mostrar la disconformitat amb els fets que ultimament posen a la ciutat de Sabadell al punt de mira dels mitjans, alhora que fer un gest de recolzament als que en pateixen les consequències. He arribat cinc minuts passades les vuit, m’he trobat amb uns quants coneguts, he fet unes quantes fotos, he vist la mini tangana que s’han tingut dues representants d’una associació de veïns, que pel que he pogut saber després, es veu que venia donada pel fet que s’esta arraconant les associacions de veins de tota la vida amb una mena d’associacions paraleles afins a l’ajuntament. Aquest fet m’ha sorprès una mica perque és la mena de coses de les que un no s’assabenta si no és que te les expliquen, de qualsevol manera, reconec que caldria assabentar-se’n una mica més abans de dir aquesta mena de coses, pero que coi, aqui hi dic el que em dona la gana. A destacar la gran quantitat de mitjans d’informació que hi havia i el fet que malgrat no ser una gran gentada que no m’atreviria a quantificar, el millor és veure la foto, si que es podia veure que hi havia gent de totes les edats, vaja, que no tothom que erem alla erem adolescents radicals eixalabrats d’extrema esquerra com alguns volen pintar. No he pogut agafar un dels exemplars de ‘Ordint la Trama‘ que repartien gratuitament, però a la web hi posaran en breu l’últim numero especial per a aquests fets. Així en plan curiós veure la foto que he fet just uns segons abans de la esmentada mini-tangana, quan un gos s’estava cagant davant de la porta de l’ajuntament, al costat dels contenidors que havien deixat els escombiraires en vaga que havien passat abans. Aixo és estar solicitat. Per cert, deixo les quatre fotos que he fet en un set public al Flickr
Ja quan la cosa anava de baixa i anava a trobar-me amb uns amics per fer una cervesa m’he trobat un parell d’ex-companys de feina, be de fet el ex sóc jo, perque ells encara hi treballen i ja ja no, a l’ajuntament precisament. A un d’ells feia ben be tres anys que no el veia i m’he alegrat molt d’estar fent uns beures i posar-nos al dia de les nostres histories.
Per la cara.
Normalment no acostumo a parlar d’altres blogs, de fet em sembla que no ho he fet mai, però ara em ve de gust parlar de la web d’en Torek, “Kirai, memorias de un geek en japón”, un noi que es veu que esta a Japó fent una mena de beca de no se què. La questió és que ja fa un temps que el llegeixo, sobretot perque m’agrada molt veure com viuen allà, quins gadgets utilitzen per moure’s pel món, què els costa la ADSL, com van vestits i altres coses com aquestes. Així en plan contrast, quina és aquella companyia telefonica que fa escarni de l’home desactualitzat? i de les companyies desactualitzades qui en fa d’escarni?. El que volia comentar és que fa un temps va anunciar que el Canal Plus preparava un reportatge sobre manga i havien buscat espanyols que visquessin allà per donar un toc més no se com, aixi que el van triar a ell. Després d’haver fet tota la feina, resulta que alguna ment pensant privilegiada, com si l’estés veient, decideix que el noi no és prou fotogènic, no acaba de ser ben be el que busquen o ves a saber per quins set sous, decideixen que al llarg del programa li taparan la cara amb un dibuix animat. Si si, el cos i tot sencer, menys la cara. Molt lamentable. Així que dins el que anomenen la blogosfera el tema ha cuallat força i ja es couen iniciatives (I, II, , III, IV, V, VI, ) per enviar el seguent text al canal plus, aixi com tothom es posa de banda de l’afectat.. Adjunto el text que s’esta enviant a abonados@cplus.es
Acerca del reportaje sobre el manga y Japón que se emitirá en Canal + el día 23 se comenta que habéis decidido suplantar la cara de Héctor García Puigcerver por un personaje animado. Aunque sólo sea una opinión creo que sería mucho más interesante y justo si dejáseis su cara real.
En su página Web, Héctor nos ha ido mostrando cada día pequeños detalles de Japón y sus lectores le estamos muy agradecidos. Por ello reitero mi petición de que no se realice dicho retoque al reportaje.
Muchas gracias y un saludo
Ni dir que jo ja els he enviat el correu, i que m’encantaria que entre tots els poguessim fer canviar d’opinió.
Chemical Brothers – The Boxer
Trist
Resulta que deu amics ens n’anem de festa a sopar i a prendre unes copes d’un bon rotllo espectacular i per causes que ni entenc ni entendré, acabem de matinada a mastegots amb un altra colla. Dels deu que erem, tothom hi ha participat d’una manera o una altra mentre jo m’ho mirava a distància, incrèdul d’estar veient coses que no havia vist mai. Ara mateix l’adrenalina esta pels topes i jo necessito sortir del descans per lamentar haver viscut un moment nefast.
Ni un duro!!!
Surto de la feina, sona el mòbil, trucada desconeguda, contesto.
– Le llamamos de timofónica molestar, me llamo menganita de tal, es este el numero tal i tal?con quien hablo?
Si tindran collons!!! si sóc de Garrafone tampoc és per gust, és només perque mai m’ha caigut bé la companyia del monopoli. I a sobre tenen la barra d’anar trucant a tot quisqui per fer-los saber les seves grans ofertes. Ja em van trucar al fixe prometent-me “el oru i el moru” quan van veure que m’havia donat d’alta a teledos . Que es fotin les ofertes per on els càpiguen. Ni un duro per aquesta gent!!!
sona: Nueva Vulcano – el dia de la luna
Muxía
Tal dia com avui, tretze de gener, però de fa dos anys, pujava a un autocar que em portava a Muxía per netejar el xapapote del Prestige. Dos anys!! si que n’arriba a passar de ràpid el temps. Recordo que per aquelles dates estava indignadíssim per un munt de coses , moltes més que per les que pugui estar ara, prou com per estar dos dies de viatge en autocar per tres de feina. A part de netejar les platges i la conciència, vaig conèixer un munt de gent maquíssima amb els que estant allà, ja vam fer una festa considerable que vam continuar diverses vegades per aquí. Encara tinc tots els correus de tothom i força d’ells agregats al messenger però fa temps que no parlem. A veure si un dia d’aquests els faig un toque a veure què s’expliquen. Recordo bé que quan vaig tornar tenia les piles carregades com mai a la vida, estava molt content i tenia moltíssima energia que vaig dedicar a fer la web, preparar el llibret d’una mena de video documental de denúncia amb el Jordi, anar a veure gent per buscar llocs per passar-lo, preparar calçotades amb la penya…Realment increïble. Al final, després de fer un text d’unes trenta pàgines i algunes proves amb el premiere, el tema es va anar refredant i al final no va quedar en res. Tot i així, van ser unes quantes setmanes viscudes molt intensament. Estaria molt bé poder recuperar part d’aquell esperit, tampoc hauria de ser gaire difícil, encara sóc la mateixa persona (em sembla).
I així, per anar acabant, recomanar mirar les fotos que va fer en Jordi Torra al llarg dels tres dies. I posats a fer proves amb els videos, aquí deixo una de les primeres proves que vam fer del què havia de ser el documental, que vist ara fa certa gràcia, i sí, la veu és meva i es pot fer escarni. Dos anys després i encara rondant-la amb els videos, si es que….
sona: Gotan Project – Una musica brutal
Veritat, Justícia i Reparació
Avui, com ve essent habitual últimament, arribo a casa que el cap em bull de idees que tiben cap en direccions diferents, de totes formes hi ha massa coses com per no comentar-les.
En primer lloc, per una vegada em sap greu no haver engegat la televisió i haver-me perdut el poder escoltar la veu de la presidenta de l’associació de les víctimes de l’atemptat de l’onze de març, Pilar Manjón, fent el seu discurs a la Comissió d’investigació del Congrés, que ella mateixa va resumir amb aquestes tres exigències: Veritat, Justícia i Reparació. Tot i així, aquest matí m’he escaquejat de la feina per llegir-me’l sencer, realment val la pena invertir-hi una estoneta. Ja fa molt de temps que penso que els polítics i la política sembla que visquin en un planeta propi, que només es mouen per uns interessos sobre els que no tinc les ganes d’investigar perque no farien més que reafimar el despreci que em mereixen molts dels nostres governants, i de retruc, en com pot ser que ens deixem manar d’aquesta manera per aquesta colla d’impresentables, quedant nosaltres mateixos en una situació compromesa que no volem afrontar. Per això el discurs , separant-me una mica de la tragèdia que ha portat tota aquesta situació, em sembla un crit eixordidor d’uns ciutadans, que en aquest cas tenen més dret que ningú, dirigit a uns polítics no no assumeixen els seus deures. Un crit que de tanta fermesa i claredat amb que ha estat expressat els ha fet obrir momentàniament els ulls, i per la mica de dignitat que els queda s’han disculpat. Tot i així no els ha durat pas gaire, perquè de seguida ja tornen al que estan acostumats, com diu algú, no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. De veritat, si trobeu un moment de calma, llegiu sencer el discurs.
En un altre àmbit, avui he tornat a la biblioteca els llibres que havia agafat l’últim cop, ‘I a tu, què t’importa‘, d’en Josep Maria Terricabras i ‘Administrating Linux’. Últimament he adoptat la tècnica d’agafar en préstec dos llibres, només dos, un per llegir al tren i l’altre per saciar els atacs de frikisme que em sobrevenen en qualsevol moment. En la última tria no n’he tingut pas cap, i he de reconèixer que el de linux ni tan sols l’he obert. Potser caldria reflexionar en el fet que els llibres, a més de tenir-los, cal llegir-los, perque m’he quedat ben bé igual. Pel que fa al d’en Terricabras, reconec que el vaig agafar per la sorpresa que em va causar el títol, ja que malgrat que l’autor em sonava, no el coneixia ni en tenia pas cap referència. I aquest si que no m’ha deixat igual, de fet m’ha tocat molt la fibra, tant que un cop el vaig acabar el vaig tornar a començar. Tracta sobre els valors, així en genèric, sense entrar a parlar de cap en concret més que per exemplificar breument el que argumenta. Coses que m’han quedat després de llegir-lo:
- que hauria de parlar menys i actuar més
- que els exemples, i jo en sóc molt d’argumentar amb exemples, no ho són tot,
- que no cal plantejar-se i replantejar-se les coses constantment,
- que per tenir opinió pròpia cal estar cada cop més a l’aguait,
- que els problemes i els inconvenients són la resistència que justifica el moviment
Vaja, que no és un llibre que deixi pas indiferent
I finalment, com a anècdotari del dia, avui per fí, després de quasi un mes, he portat el cotxe a arreglar. Ha hagut de venir una grua perque ni tan sols s’engegava. Durant el trajecte he tingut una conversa prou agradable amb el conductor que m’ha dit que dos carrers de casa meva hi ha un taller d’un tal Dani que es veu que és molt bon noi i que treballa molt bé i que a un carrer hi tinc el millor txapista de sabadell (txapero no, txapista), que si ho hagues sabut no m’hagués calgut pas de trucar una grua. A més ha resultat que també havia estat treballant en ambulàncies, així que ja hem tingut una estona entretinguda. Per altra banda, al sortir d’agafar els llibres de la biblioteca, de cop i volta sento com una música que no identifico d’on ve i que m’estranya moltíssim, per coneguda i per estar en una biblioteca. Fent gestos pregunto al vigilant de la porta d’on venia la música i mentre se m’acosta identifico que és en Goran Bregovic i comencem a xerrar. Que si a la plaç reial hi ha uns músics de carrer que es veu que són molt bons, que si gato blanco gato negro, que si per aquí per allà…Pot semblar una tonteria, pero m’ha fet adonar que si la gent tinguéssim na miqueta més de temps lliure per poder preocupar-nos de parlar, entrendre i conèixer als que ens envolten, tot aniria molt millor, potser no caldria que hi hagues gent que fes discursos, ni els polítics serien com són, ni jo hauria de trucar una grua perque coneixeria el Dani que es molt bon noi i els caps de setmana aniria a escoltar música dels balcans a la plaça reial amb el vigilant de la biblioteca.
sona : Goran Bregovic – C’oc’ek
Trambaix?
Avui hi ha hagut el 25è incident amb el Trambaix, que l’inauguren la setmana que ve, i aquesta vegada amb ferits greus. No sé exactament quant de temps fa que es parla de la idoneïtat del tramvia a Barcelona, però sempre que surt el tema et trobes amb un gran ventall d’opinions. Jo he de reconèixer que sempre m’he queixat de la manca de quantitat i qualitat de transports públics i que per això la idea del tramvia em sembla adecuada, no pas per substituir res, sinó per complementar-ho.Del transport públic en sóc usuari a mitges, perque molts dies puc escollir si vaig en el públic o privat, escollint massa vegades el segon fent servir excuses que en el fons tenen part de realitat. Per això augmentar les opcions i la satisfacció de l’usuari, i fer-li veure els avantatges del transport públic em semblen el camí correcte, encara que no sempre el segueixi.
Per altra banda, hi ha un parell de coses que em fan dubtar que sigui el moment adequat per la instal·lació del tramvia (pdf). En primer lloc, es podria parlar de si l’Ajuntament de Barcelona ha triat la ubicació ms adequada, de si ho ha fet amb totes les garanties necessàries i estudiant tots els possibles problemes, sobretot tenint en compte que hi aprecio una mena d’urgència per tal que estigui llest durant el fòrum. No em sembla malament que vulguin vendre la ciutat al voltant de les persones i que pretenguin vestir-se del carisma de ciutats com Porto Alegre, però per fer això, no n’hi ha prou amb muntar una trobada internacional amb l’ajut de grans companyies multinacionals, desfer un barri per muntar-ne un altre molt més car, o muntant de pressa i corrents un tramvia. Si realment volguessin donar una imatge de ciutat progressista, solidària, capdavantera de valors, podrien començar per arreglar de forma real, problemes molt més quotidians com els de la vivenda, i no només fer gestos de cara a la galeria. Que consti però, que a Barcelona només hi treballo, però que a Sabadell, on visc, hi manen els mateixos al igual que a Terrassa on vaig néixer. Per això em resulta molt familiar aquesta cançó. De totes formes ara no vull rajar molt dels governs locals i autonòmics (perque veient el que han fet altres al central…) però que cal les piles en serio i no per poder fer campanyes de publicitat.
Durant algun viatge he pogut estar a capitals europees com Ginebra, Luxemburg, Amsterdam on hi tenien tramvies per tot arreu i on la gent respecta escrupulosament tant els senyals de circulació , els vianants i qualsevol amb qui comparteixi l’espai amb ella. Alhora, tota la senyalització esta molt ben posada, entenent que si hi ha alguna restricció serà per un bon motiu. A Alemanya, en entrar en un túnel, tothom circula a 80Km/h perquè entn la necessitat de reduir la velocitat en un espai que ja de per si és més perillós. Aquí les indicacions de velocitat estan mal ajustades a la realitat. Surts de la Gran Via per Glòries i representa que no pots anar a més de 50 perque s via urbana, el mateix passa a la Gran Via de SBD i a molts altres llocs. Això fa que al final la gent no se les cregui les senyals i quan passa al revés, llocs on si que està correctament indicada la velocitat, no en fem cas, i literalment te la jugues. Un clar exemple en són certes sortides d’autopista com la de Bellaterra a la C-58 en sentit nord, o la de SBD centre, de la mateixa autopista, pero en sentit sud. Un altre exemple son les rotondes amb semàfor de la Gran Via de Sabadell, quan esta vermell no passa ningú per la rotonda, però quan se’t posa verd el semàfor no pots passar. El resum és que la gent no fa cas de les senyals perque no sempre són idònies. Tot i així no vull noms carregar les tintes contra la xarxa viària. Nosaltres mateixos tenim gran part de culpa del problema del trànsit i la circulació, sobretot perquè per defecte venim amb la casella de "Respectar als altres" desmarcada, ja sigui a la carretera, en les idees, en les creences….i buff….en massa cosess…Vaja, exemples n’hi ha molts, tants com persones, pero vaja, no puc deixar d’esmentar un parell que em fan molta, molta ràbia. Tenir la mà a sobre el clàxon, no sigui cas que perdis 3 milisegons en esbroncar al de davant mentre ensordeixes als vianats del teu costat. Anar pel carril del mig d’una autopista de tres carrils i sense mirar al retrovisor ni fer servir els intermitents, després fan falta carreteres, no m’estranya convertint una autopista de tres carrils en una de dos. Aparcar en doble fila, no parar als passos de vianants, sortir abans als semàfors….hi ha tantes coses…I tot això em porta a creure que no podem tenir un tramvia perqu som massa incívics per respectar la rigidesa dels rails, de les normes.
Que consti que tot això no ho dic exloent-me, però 25 accidents, el d’avui amb un ferit greu, em fan reflexionar.
sona : Deluxe – Hey brother
Dol, Respecte, Prudencia
Me’n vaig a la concentració.