No sé pas quin dia va ser el que em van preguntar quan volia agafar les vacances i jo vaig contestar super convençut que al setembre. Després d’un dels agosts més llargs que recordo, avui per fí, començo tres setmanes de vacances. JA TOCAVA!!!

Una de les coses en les que m’he pogut fixar molt bé aquests últims dies és en les cares dels que tornen de vacances quan entren a la oficina. Molt més morenos que quan van marxar i amb un rictus mig resignat d’haver de tornar a treballar sabent que ja s’han acabat , però també mig burleta perque és precisament aquest uns dels millors moments de les vacances: el de restregar-les per la cara dels que no n’han fet. L’altra cosa que també he pogut observar és la ‘envidia cochina’ que despertes als que acaben d’arribar, quan els dius que les feines que pensen fer amb les energies renovades per les vacances no es podran fer perque el menda també te dret a unes vacances, i per si algú no ho recorda, encara no les ha fet. És llavors quan exclamen indignats : “que cabró!!!”. Perdó?!?!!!?!??!?!.

Al final he acabat volent pensar que aquestes frases són com una mena de falsa cortesia, com aquelles quan et trobes algú i us pregunteu “com et va?” pero en realitat no interessa a cap dels dos , de fet moltes vegades ni tan sols es responen aquestes preguntes. Això sobretot ho vaig veure quan fa un parell de dies em vaig trobar pel carrer a una ex-companya de feina.Quan li vaig dir que agafava vacances el divendres, obviament em va dir,” que cabró!!!!” i jo li vaig preguntar que si ella ja les havia fet i em va contestar “no, jo tambe les agafo ara al setembre”. Això si que em va descol.locar, ha treballat tot l’agost igual que jo, s’agafa les vacances al mateix temps que jo i em diu que soc un cabró. Jo no li vaig contestar amb la mateixa exclamació, però ja vaig veure clar que sigui quina sigui la situació, sempre que algú et digui – “Agafo vacances”-, tu has de dir ben convençut – “Que CABRÓ!!!!”

Louis Amstrong – I Was Doing All Right

Aquí estem un divendres d’agost apurant les hores a la feina abans de plegar oficialment i començar el cap de setmana, mentalment ja fa estona que he plegat. I entre tant treballar trobo un moment per llegir a en Miguel un meme nou que llançat en aquestes dates i en aquestes hores retratarà com de pringats arribem a estar cadsacun de nosaltres, uns més, uns altres menys… En fi, consisteix en fer una captura de pantalla del que estiguem fent en aquest precís moment, o posant-se purista, en el que feiem just abans d’estar llegint aquestes linies. Aquí teniu el que estic fent, actualitzant fitxers entre les dues linies de preproducció del gestor de continguts de la pròpia empresa.

Com que aquí als blogs no es veu si tenim els dits creuats o no, serem honestos i reconeixerem, perque no pretenem enganyar a ningú, que el que estavem fent en realitat un divendres a la tarda era actualitzar els tags dels mp3 que després escoltaré al reproductor. Per si no l’havia recomanat mai el programa aquest ara aprofito per fer-ho, m’ha estalviat un munt de hores.

I amb això acabarem el divendres, la setmana i gairebé l’agost. JA FALTA MENYS!!!!! Per cert, que aquest meme no cal passar-lo, amb llegir-lo ja està.

Extremoduro – Correcaminos estate al loro

Les meves set categories de jeopardy (dites aixi sense pensar ni endreçar) :

• La incompetència dels altres
• Metereologia
• Jo tot plegat
• La Blogosfera i l’últim servei revolucionari d’internet
• Tot el que a mi em semblen incoherencies del món actual
• Llibres d’autoajuda i temes de reflexió de cabòries pròpies
• El Destí vs El Lliure Albir

Ara no tinc temps d’explicar de qué em ve aquesta cosa tant “rara”, potser més endavant.

Stretch ‘N Vern – Get up go insane!

Em sap greu trencar el possible tò bucòlic que pogués tenir aquest lloc, si és que en tenia, amb una imatge robada com aquesta, però és que a mida que va passant la setmana, més gràcia em faria tenir una serra mecànica, ben grossa, amb motor de benzina d’alt rendiment i llarga autonomia. Sense la sang, és clar, que d’això ja se n’encarregaria un servidor, autonomenat jutge parcial amb la missió de posar una mica d’ordre en aquest desgavell continu. Sé que l’objectiu és utòpic i que tot el que pugués arreglar no duraria més que un instant, però de veritat que a mi em sentaria molt i molt bé.

Va, paro de descantillar i me’n torno a la oficina a arreglar mogudes…