Les hores passen, els dies també, i ja som a dijous altre cop. Ja feia molt de temps que no em veia obligat a escriure sobre la meva fixació en els dies de la setmana. Ara, però, el que més insistentment em truca a la porta és parlar d’una sensació que fa uns dies que tinc. La setmana passada vaig estar malalt, no sé si ho havia comentat, i vaig arribar a 39 de febre. La questió és que des que em vaig recuperar, em comporto de manera extranya. M’explicaré.Jo, i ho podeu preguntar a qui vulgueu, no sóc pas una persona que es caracteritzi per la seva paciència ,tranquilitat i impassibilitat davant de les circumstàncies, vaja que sovint m’han dit que em queixo molt i que puc arribar a tenir mala baba, a part de ser una mica pessimista. Però aquesta ultima setmana això ha canviat. Ja fa dies que puc dir que estic content, que estic de bon humor perque si, que no em poso nerviós i que per contra em trobo que he de calmar a altres persones. Ah, i per si això no fos poc, fa una setmana que no fumo, i no pas perque m’ho hagi proposat, sinó perque no ho faig. Sembla una ‘perogrullada’, pero és com quan et pregunten si t’estas deixant la barba, "La barba? jo no me la deixo, és ella que va creixent sola…". La veritat és que em desconcerto. Aquesta tarda venint cap a casa m’he enrecordat de una serie que feien fa temps, aqui li deien "El Salt", pero en anglès es deia ‘Quantum Leap’. Era un paio que anava saltant en el temps i caient dins la consciencia de les persones, sempre per arreglar-los algun problema vital. Doncs en fí, que estava pensant a veure si no tindré algun problema com els de la sèrie, i en lloc de ser jo, sóc el prota. No sé, seria una bona explicació als meus canvis sobtats d’actitut davant les coses, però bastant improbable.
A més tamb m’he enrecordat de dos pensaments que ja havia tingut anteriorment.
- No perdre mai la capacitat de sorprendre’s a un mateix
- No Oblidar mai allò que ja hem après
i que en part són els que m’han fet venir tota aquesta paranoia.
Amb el primer pensament em refereixo a que normalment el que pensem de nosaltreas mateixos acostuma a estar força ben delimitat. No necesitem que ningú ens digui com som per dins, això ja ho sabem molt bé, però si és veritat que els prejudicis no són bons, encara ho és més que els prejudicis propis cap a la nostra persona encara són molt més difícils de superar. Per tant no hauriem de donar poder als prejudicis i no perdre mai la capacitat de sorprendre’ns a nosaltres mateixos.
El segon prové del fet de recordar una cosa que ja havia pensat abans, inclòs ell mateix. I el que m’inspira és que amb el que ens arriba a costar aprendre les coses, com a mínim el que podriem fer és intentar no oblidar-les. Mira que m’ha passat vegades de arribar a alguna molt bona conclusió sobre alguna cosa, i pel que sigui acabar oblidant-la. Tard o d’hora arriba el dia en que topes amb la mateixa conclusió després d’haver fet una cagada i veus que si t’haguessis recordat del que havies après potser no l’hauries fet. Es clar que per això diuen lo de la pedra i entrebancar dues vegades i tal, però no em refereixo a la segona, quan dic que ja l’havies après ja hi incloia la segona entrebancada, que és la que fa aprendre. Em refereixo inclús després, és a dir, la tercera.
Be, encara queda una última opció, molt improbable…."m’estar fent gran???",
bah, no crec…..
sona : Cathy Claret – sussurrando
