Els que em coneixen ja saben que sóc un desastre amb tot el què tingui a veure amb paperassa o qualsevol tipus de tràmit administratiu, per això avui, un dilluns qualsevol i a sobre de novembre, cal celebrar que avui he anat a buscar el DNI només quatre mesos més tard del què tocava. . Ben mirat, un cop era allà la cosa no ha sigut pas per tant perqué no ha durat ni 30 segons:- “vinc a buscar el d’aixonsins”. – “Aquí el té”. Tot plegat bastant normal, vulgar, burocràtic…però vaja…un cosa menys. Per la tarda al tren, per continuar amb la ratxa de profit, m’ha donat per treure un paper i un boli i fer un allista de coses meves pendents pels ‘puestus’. Al principi m’han sortit un parell d’idees, després m’he encallat un moment, i al cap de res ja anava pel punt vint-i-cinc!!! No sabia que tenia tantes coses per fer, de totes formes m’agrada més veure aixó que no pas veure que ho tinc tot fet.

Tant de bo tots els dilluns fossin con aquest de bones notes.

sona : La Cabra mecanica – Arroz con ajo

Tot i que s molt ms tard del que em convindria, no puc deixar passar ms dies abans no posi les fotos d’un cap de setmana rodó com pocs. Un dia i mig a Colera val per molts caps de setmana a casa, i per això dic "Visca l’Alt Empordà i Colera en particular". Demà cap a Madrit falta gent per currar, noms un dia però. A veure si tinc temps de fer un cafè amb el Nstor .

sona : Air – Don’t be light

Desprs de tota la setmana desitjant-ho, finalment arriba el divendres, estàs cansat, tot i així surts de casa disposat a anar de festa perque en tens la oportunitat i no er pots permetre el luxe de deixar-la passar, o almenys s el que et sembla. Truques als colegues, o ms aviat et truquen, perque en el fons ets un afortunat, i quedes per sopar a qualsevol lloc dels de sempre, on beus vi de la casa amb gasosa i un carajillo de bayley’s per mantenir el to el màxim possible. Surts de sopar per anar als llocs de sempre tot esperant que passi algua cosa diferent a la de sempre. Les converses sempre son semblants i les sensacions tamb, fins el punt que quan passa el temps s’s incapaç de distinguir un dia de l’altre, de manera que tots els dies a priori diferens queden agrupats dins del mateix sac, convertint-se en un dia únic molt llarg del que no pots distinguir-ne pràcticament res ja que tots els dies són el mateix dia, les mateixes vivències, les mateixes converses, les mateixes cabòries. Tot i així tots continuem fent el mateix perque s el que ms ens agrada, perque no coneixem altra cosa, per mandra, comoditat o estupides. En qualsevol cas, ara mateix tampoc em sembla pas malament, ms aviat m’ho agafo com part d’un camí que ens porta qui sap on i del que tampoc se’n pot despotricar abans d’arribar a destí, sigui el que sigui. Molt clar no queda, no, s veritat, però ara mateix estic a la banda del no-criteri i tampoc s pot esperar res gaire coherent, malgrat tot ho accepto com a part del necessari.

sona : Pixies – Where is my mind

Tal com moltes vegades dic jo mateix, les paraules se les emporta el vent, així que ms em valdria posar-me les piles d’una vegada abans no me’n penedeixi.

sona : Ocean Colour Scene – She’s been writing

M’ha picat algo.

He estat buscant una imatge d’una senyera per internet, i buscant buscant he trobat una de les fotos de Ganàpies , amb el que he pensat…”coi pero si jo n’haig de tenir un
munt de fotos amb la senyera”. He trobat aquesta, que a ms de servir per penjar la senyera virtual tamb serveic per fer un remember d’un
estiu a Granera allà per l’any 96….Bufa, qui se’n recorda d’allò

sona : Ronnie Jordan – So what