Doncs per fi he trobat el moment d’explicar una mica el cap de setmana passat, sort de la jornada intensiva del dijous “sant”, que a sobre em permetrà fer una migdiada per recuperar la son que porto acumulada des del dissabte.

El divendres, com ve essent habitualment estrany, no vaig sortir. El dissabte vaig anar a la festa d’aniversari del Dani (29) que va organitzar al taller d’escultura del Jaime, un professor seu de belles arts, a Gràcia. Per imaginar-ho, un local super bohemi, ple d’escultures, cuadres, andròmines vàries per tot arreu i ple de gent txula, com sinó, estant a gràcia, bé jo tambe hi era, per tant, per modus ponens (es deia així) vaig de guais. Ens deuriem ajuntar una cinquantena de persones, quasi tots desconeguts entre si, potser per això quan la gent es va deixar endur per l’alcohol, es va deixar anar bastant i al final tothom xerrava amb tothom, com si ens coneguessim de tota la vida. M’ho vaig passar molt bé i vaig conèixer molta gent, alguns una mica rarets, tot s’ha de dir. Potser ells deuen pensar el mateix. Tot plegat va acabar a quarts de set.

I el diumenge de bon matí (bueno, les onze) d’empeus per anar a fer una calçotada a les Planes. Les previsions d’assistencia? entre 12 i 15 persones. Un cop allà resulta que erem quasi una trentena, fet que va fer que molt abans que hi hagués fet el menjar, ja s’haguessin acabat totes les cerveses. Si es que no es pot anar enlloc amb aquesta colla d’alcoholics. Jo ni em vaig acostar a les graelles perque l’any passat en Quim i jo ja vam fer 1100 calçots i tampoc cal passar-se de tonto, a més el Jorge esta fet tot un mestre de les brases, o sigui que no el privarem de les felicitacions al cuiner. Després d’unes classes accelerades de pelar calçots més o menys reeixides, hi va haver qui es menjava les fulle si tot, ja la vam acabar de liar amb les guitarres, pujant a sobre les taules i fent el numeret habitual que ens caracteritza. Potser per això no repetim llocs. Cap a quarts de set jo ja no estava gaire catòlic i com que s’acostava el moment de la neteja, els components del Pika vam fer una indigna retirada a temps, alhora que des de la finestra del cotxe feiem butifarra als que es quedaven que ens miraven amb cara sospitosa. Ja he dit que havia estat bastant indigna, és lo que hi ha.

En resum, un altre cap de setmana de benvinguda a la primavera espectacular. Ara temps per la migdiada abans de fer la motxilla per marxar quatre dies al pirineu francés. A veure que tal ens tracten, perque les ultimes vegades que he anat a frança no he quedat pas gaire content, tot en francès excepte rètols amb missatges com “no tocar”, “prohibido no se que” i altres coses. Per cert, ‘interdit’ vol dir gratis, oi?

The Stills – Allison Krause

Doncs si, qui dies passa anys empeny, i el Joan, que va començar a empenyer abans, ja s’ha plantat en trenta tres anys tot fet un xaval. Prou com per muntar una festa d’aniversari a casa seva, d’aquelles de dissabte a les sis de la tarda, amb patates cocacoles i tot el que ha de tenir una festa i altres coses que no hi eren a les que feiem de petits. D’entrada un pernil sencer a disposició dels assistents i un assortit de begudes internacionals de gamma alta, que si tequila de Mèxic, vodka rus, ron cubà, whisky de malta…No hi va faltar de res vaja. Tot i ser una festa força tranquila he hagut de censurar quasi la meitat de les fotos, i és que a això de començar a quarts de set no hi estem gaire acostumats. A destacar, el concert que es va muntar i la batalla de garrotins eròtics que el va seguir, semblava un partit de tenis de trastos, que si llepet per aquí que si trio per allà….jo no en vaig fer pas cap de garrotin, prou feina tenia per mantenir la compostura després d’haver begut un pot sencer de salfumant. Mareta meva, quina primavera que passarem….

sona : Alcohol Jazz: Cogollo fly away

– Escolta,
– Si?
– vols venir a un concert super-xulu el dissabte?
– ostres!!, doncs si!! vols venir a Londres?
– ah, doncs guai!.

sona : El columpio asesino – Muerte de un trompetista (boníssima!!!)

D’aixonsins….ja estem al dos mil cinc, esperarem que se’ns posin els ossos i les neurones al lloc que suposadament els pertoca i després ja hi començarem a pensar. Per ara, molta calma. Bon any als que quedem.

sona : Joan Bibiloni – Blue may

D’aquí a un parell d’hores estaré disfrutant del partit Catalunya – Argentina. Des que els partits de la Selecció Catalana de futbol es fan al Camp Nou que encara no hi havia anat cap vegada. Quan els feien a l’Estadi Olímpic hi vaig anar a tots. En tinc força ganes, sobretot perquè d’un temps cap aquí conec molts argentins i avui ens ajuntem un grup de 25 persones (13 argentins i 12 catalans) per anar al partit, de manera que la festa pot ser espectacular. A part d’això, he de confessar que mai a la vida he anat al camp del Barça, i vulguis que no, una mica de gràcia si que fa. Espero que tot i les lesions, la Selecció Catalana faci un bon paper, i si es possible que guanyi, així les converses amb els argentins seran molt més divertides si les pots acabar dient, “si clar, pero la albiceleste no va poder amb els catalans”, jejeje… Ara, que si perd, doncs cap problema, el futbol és anecdòtic, el que compta és la reivindicació de les seleccions catalanes. Vist així no es pot perdre de cap manera.

sona : Oi Va Voi – Ladino Song