Ultimament és la sensació que tinc. Estic fent un curset per la tarda i a la feina un pel matí. I clar, sembla ben bé que hagim tornat al passat, a les epoques d’estudiant. El del matí a vegades et fa sentir una mica idiota, però vaja….suposo que això no és pas dolent.

Per altra banda, i tornant a l’obsessió dels dies de la setmana, avui és dijous, i a més demà és l’aniversari de la Mi, cosa que fa preveure el clàssic dijous dels ultims temps. Tot això ajuntat amb la empanadilla recurrent dels ultims dies, i les noves de les ultimes hores, em porten a pensar que aquesta nit no dormiré gaire.

Avui estic una miqueta més aprop, però no suficient, de moment encara està massa lluny.El temps, el temps és el que decanta les coses, fent d’aliat en alguns casos i d’enemic en altres. Treient de context una frase que ha dit el profe madrilenyu del curset del matí, s’ha sentit el seguent: “Ser optimista es inviable”. Una mica més i caic de la cadira….tal com estan les coses només falten aquests missatges subliminals que venen a estibar-te la catifa sota els peus, amb el que costa construir-se un castellet d’il·lusió ingènua…Hem fet el cor fort i ‘oidos sordos’ a paraules poc mesurades i continuat agafant apunts. Es per fer-se’n creus de les coses que s’arriben a interpretar de frases tretes de context, normalment surten pensaments lascius, per&ograve, és clar, això ja depèn de cadascú. En fi, dia de menjada d’olla, de dejavu, de distància, de resistència, de poca decisió i molts dubtes, i sobretot, de contrastos de temperatura.

sona : Kepa Junkera – The way that wind blows

PS: 20:46 Comença la vorágine!!

Dimarts!,no dic el que diuen a la feina sobre els dimarts…dec estar obsessionat amb el pas del temps. Per una banda, sempre estic pendent del dia de la setmana que estem, relacionant-ho amb tot el que em passa, però per l’altra banda, a la que em despisto una mica ja no sé pas quin dia visc, ni on sóc ni què faig…Diria que visc pendent dels divendres, però això nom
s s herencia d’altres temps, ja que qualsevol dia pot ser un divendres, nomes
s questió de proposar-s’ho….bé, i d’estar molt en forma tb, que els cossos ja no estan per molts ‘trotes’. Mentrestant, la setmana no acaba de passar però el dilluns cada cop s’acosta més, i el cap sembla que el tingui ara un pèl més aprop, ara un pèl mes lluny, pero sempre a un mímim de 10 hores de distància. Quina cosa més curiosa el temps i l’espai.

Ahir vaig començar un curs d’astronomia a l’Adenc de dues setmanes, així en plan introductori, no és pas que ara em faci astrònom.

Coses curioses que em va semblar captar una mica:

• Totes les estrelles que veiem són de la ViaLàctia
• La galaxia més propera és Andromeda is l’unica que s visible quasi a ull nu.
• Si estessim a la meitat de la distància entre la Via Làctia i Andromeda, al cel noms hi veuriem 2 punts.
• Andromeda i la Via Làctia s’estan acostant, però encara que ‘txoquessin’, es travessarien sense quasi bé interactuar.
• I ja per acabar, en l’equivalent de l’àrea visible que ocupa el tap d’un boli agafat amb la mà, amb un telescopi hi podriem veure 3000 galaxies…mensajeras!!!

Déu n’hi do no? Som tant petits que no cal ni esforçar-se en saber el perque de les coses. així que deixo un regalet. Es un fons de pantalla a 1024×740 perque se’l baixi una amiga del Pemi que es veu que li agraden molt els girasols. Aquest en concret s dels camps que hi ha a Can Déu.

sona: Revolvo – Killing Time between Meals