Aquests ultims dies he anat a quatre concerts

Miquel del Roig al 15è aniversari de Ganàpies de la UAB, no el coneixia però qun crack! no va parar en quasi tres hores, enganxant una cançó rera una altra sense parar. A veure si el torno a trobar.

La Troba Kung Fú al Faktoria d’Arts de la Rasa fa deu dies, no els havia escoltat gaire la veritat, pero sonaven molt i molt bé i em van agradar més del que m’esperava.

i Le Petit Ramón, tampoc el coneixia però em va agradar molt, amb nomeś tres músics (violoncel, guitarra i percussió), tampoc els calia més perque omplien molt. No se per quina associació d’idees (la barba?) em va recordar una mica el Eels.

i el Petit de Cal Eril, que tampoc els coneixia, aquest divendres passat també al faktoria.

Aquest dissabte al vespre vaig anar a un d’aquells concerts que recordaré molt i molt de temps i que a hores d’ara ja s’ha posat al capdamunt de la meva llista personal de concerts inoblidables: Roger Waters portant de gira el Dark Side of the Moon de Pink Floyd

Vam arribar força d’hora i la projecció d’una fotografia amb una radio vella, una ampolla de Red Label, un cendrer i un a copa ens va fer xerrar força estona sobre si realment era una foto o hi havia de veritat una ampolla de 5 metres a l’escenari. No tothom té la meva bona vista :P. Quan finalment estava a punt de començar el concert es va veure com apareixia a la pantalla una mà que anava canviant d’emisora i la música d’ambient que sonava al Palau st Jordi. De sobte, llums, aplaudiments, comença el concert!!!!

La primera part del concert ja va durar ben bé el que han durat altres concerts que he anat ultimament, no estava ni a la meitat i ja estava al·lucinant. Per la qualitat del so, per les imatges que anaven projectant, per la posada en escena, l’ambient entregat dels assistents i també pel discurs d’en Roger Waters en cançons com Leaving Beirut o Sheep, quan va apareixer un porquet volador amb pintades antimilitaristes dirigides contra Bush i Blair. També memorable el moment quan la mà de la pantalla va sintonitzar la ràdio i a mig volum van sonar els acords de “Wish you were here”, la gent ens vam desfer allà mateix.

Després d’una pausa de quinze minuts, van tocar el Dark Side of the Moon sencer i per ordre, quasi exactament com al disc, amb una qualitat de so increible per ser en directe, sobretot a The Great Gig in the Sky (quin tros de veu!!). Per no parlar del moment en que es va il·luminar al sostre del Palau una gran piràmide triangular feta de làsers tot recreant la portada del disc i il·luminant al public mentre anava donant voltes. Allò ja va ser l’èxtasi complet i absolut i encara no s’havia acabat!!!

Finalment als visos, “Another brick in the Wall”, els llums il·luminant al públic, tots els punys en alt picant com martells cap a l’escenari i ara si ja amb tota la pell de gallina, “hey teacher!!! leave the kids alone!!!!!”. Després, “Vera“, “Bring the boys back home” seguint el discurs antimilitarista de la primera part i “Comfortably Numb“. Per tot plegat , INSUPERABLE, de llarg el millor concert que hagi anat mai (bon tema per a un meme).

Tinc pendent penjar els videos que vaig fer però aquí podeu veure els d’altra gent que també en parlen

El cap de setmana passat en un dinar es va comentar que ahir venia en Yann Tiersen, el compositor de les bandes sonores d’Amelie i GoodBye Lenin, a la sala gran de Razzmatazz. Com que feia força temps que no anava a cap concert, hi havia prou quòrum i que m’agrada força ja que en tinc 5 discs, no m’ho vaig pensar.

Ja savia que en concert no acostuma a anar tan tranquil com a la majoria de discs, tot i així només començar el concert ja vaig veure que de tranquil res de res. La majoria de les cançons que coneixia em van costar bastant de reconèixer perque totes estaven força diferents, sobretot per la quantitat d’efectes sonors que hi posava. Tot i que només eren cinc músics, bateria, baix, teclat i dues guitarres, omplien molt i molt. No paraven de distorsionar les guitarres de maneres extravagants, ja sigui tocant amb l’arquet del violí o fins i tot amb un trepant amb bateria(un potro a piles, vaja). Si si, tal com ho dic, en una canço el guitarra va treure un potro i va fer servir de slide sobre la guitarra al mateix temps que n’anava variant la velocitat. L’efecte era increible. Sempre em deixen molt parats els músics que van canviant d’instruments durant un concert, sobretot si son de famílies diferents, així per exemple, començar amb una guitarra, passar a un violí, seguir amb l’acordió i fer anar una guitarra posada a terra com un xilofó ho trobo impressionant.

El concert em va agradar, però he de dir que és el que hi ha hagut més diferència entre el que em pensava que anava a veure i el què em vaig trobar. No recordava un concert tant psicodèlic des de Death in Vegas, que sobre el paper no s’assemblen gens Per cert, se que hi contribueixo, però lo de les cameres i els mòbils als concerts comença a ser preocupant.

Ahir vaig anar a veure Sidonie a l’Apolo. Va estar molt bé, sobretot més cap al final. A les primeres cançons que van tocar em van decebre una mica, perque hi havia molta música que no feien ells en directe. En fí, que esperava veure un munt de penya fent un munt de coses, i tot i que omplien molt, veure només tres paios superdeguaisimesimes va ser una mica decebedor. Més endavant van començar a surtir disfressats, van baixar entre el public un parell de cops i es van posar a fotre salts, el concert va millorar. He de reconèixer que el final, amb els vents i el productor tocant alhora amb el bateria, va ser molt espectacular. Que per cert el fet que ests just al sota dels altaveus hi va contribuir molt. Al final el bateria mentre feia la vertical dedicava un ‘ojete al personal’ i els seus companys li picaven el cul. Tela.

La politica? bé gràcies.

sona : Sidonie – Sad in my cloud