Altre cop

Els bons propòsits d’any nou ja no em duren ni una setmana. A veure si me’n puc pensar de nous i me’ls deixen entregar dues setmanes després, i sinó doncs fins l’any que ve.

C4 H10

Encara no son ni les cinc, però amb el que porto de dia ja he pogut veure que les poques ganes de llevar-me aquest matí eren premonitòries, i vistes amb perspectiva, justificades.

Després de tenir un matí tirant a poc profitós, en una reunió abans de dinar ens diuen que a partir del dilluns haurem de justificar totes les hores, mitjançant ‘partes’ diaris on hi figurin desglossades cadascuna de les tasques que hem realitzat durant el dia i la estona que hi hem dedicat. Mira que maco!!! no sé si ho he esmentat alguna vegada, però per si no ho havia fet, ara no ho puc deixar passar. Al meu minidepartament format per tres persones, tenim quatre caps (jefes vaja, no és pas que algú de nosaltres hagim nascut amb una malformació digna de freak circus), tots ells bastant inoperants, per dir-ho d’alguna forma. De manera que amb aquesta situació ara resulta que hem de justificar a que dediquem el temps, però jo pregunto, si els caps manen, i els currantes obeeixen, no ho saben ells ja el que estem fent? doncs es veu que no, tampoc m’estranya francament. El fluxe de treball crec que hauria d’anar de dalt a baix a l’hora de manar i de baix a dalt per a justificar. Si no m’arriba res coherent de dalt, el problema passa a ser meu perque no puc justificar res. Com es pot valorar una feina si ni tant sols se sap quin hauria de ser el resultat final. En fi, un altre exemple per a la teoria del miracle continu.

Avui, com que m’havia de quedar per Bcn i que es nota en el trànsit que hi ha gent de vacances, he baixat en cotxe. Després de descartar un parell d’aparcaments per estar massa a prop d’una cruïlla o un gual, l’he deixat en un lloc sense cap problema. En sortir de la feina em trobo una multa per estacionar en una zona d’obres. Miro i efectivament veig que estava entre dues senyals de prohibició d’aparcar per obres de set a set. Jo que m’ho miro i m’ho remiro tot jurant que al matí no hi eren pas. De fet, les dues senyals encara tenien el ciment fresc!!!! No en puc estar del tot segur perque aquest matí anava adormit, però m’hi jugaria un colló que no hi eren i les han posat després que jo aparqués el cotxe.

Amb aquestes dues ‘cosetes’, no em queda més que dir el que de tant en tant exclama el Juan:

“Así ardieran todos como el butano”

I aquesta nit a dormir d’hora, que amb les camionades de carbó que m’han de dur els reis bons ( si és que n’hi ha algun de bo) necessitaran molta estona.

sona: Organic Audio – LoveLight

Veritat, Justícia i Reparació

Avui, com ve essent habitual últimament, arribo a casa que el cap em bull de idees que tiben cap en direccions diferents, de totes formes hi ha massa coses com per no comentar-les.

En primer lloc, per una vegada em sap greu no haver engegat la televisió i haver-me perdut el poder escoltar la veu de la presidenta de l’associació de les víctimes de l’atemptat de l’onze de març, Pilar Manjón, fent el seu discurs a la Comissió d’investigació del Congrés, que ella mateixa va resumir amb aquestes tres exigències: Veritat, Justícia i Reparació. Tot i així, aquest matí m’he escaquejat de la feina per llegir-me’l sencer, realment val la pena invertir-hi una estoneta. Ja fa molt de temps que penso que els polítics i la política sembla que visquin en un planeta propi, que només es mouen per uns interessos sobre els que no tinc les ganes d’investigar perque no farien més que reafimar el despreci que em mereixen molts dels nostres governants, i de retruc, en com pot ser que ens deixem manar d’aquesta manera per aquesta colla d’impresentables, quedant nosaltres mateixos en una situació compromesa que no volem afrontar. Per això el discurs , separant-me una mica de la tragèdia que ha portat tota aquesta situació, em sembla un crit eixordidor d’uns ciutadans, que en aquest cas tenen més dret que ningú, dirigit a uns polítics no no assumeixen els seus deures. Un crit que de tanta fermesa i claredat amb que ha estat expressat els ha fet obrir momentàniament els ulls, i per la mica de dignitat que els queda s’han disculpat. Tot i així no els ha durat pas gaire, perquè de seguida ja tornen al que estan acostumats, com diu algú, no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure. De veritat, si trobeu un moment de calma, llegiu sencer el discurs.

En un altre àmbit, avui he tornat a la biblioteca els llibres que havia agafat l’últim cop, ‘I a tu, què t’importa‘, d’en Josep Maria Terricabras i ‘Administrating Linux’. Últimament he adoptat la tècnica d’agafar en préstec dos llibres, només dos, un per llegir al tren i l’altre per saciar els atacs de frikisme que em sobrevenen en qualsevol moment. En la última tria no n’he tingut pas cap, i he de reconèixer que el de linux ni tan sols l’he obert. Potser caldria reflexionar en el fet que els llibres, a més de tenir-los, cal llegir-los, perque m’he quedat ben bé igual. Pel que fa al d’en Terricabras, reconec que el vaig agafar per la sorpresa que em va causar el títol, ja que malgrat que l’autor em sonava, no el coneixia ni en tenia pas cap referència. I aquest si que no m’ha deixat igual, de fet m’ha tocat molt la fibra, tant que un cop el vaig acabar el vaig tornar a començar. Tracta sobre els valors, així en genèric, sense entrar a parlar de cap en concret més que per exemplificar breument el que argumenta. Coses que m’han quedat després de llegir-lo:

  • que hauria de parlar menys i actuar més
  • que els exemples, i jo en sóc molt d’argumentar amb exemples, no ho són tot,
  • que no cal plantejar-se i replantejar-se les coses constantment,
  • que per tenir opinió pròpia cal estar cada cop més a l’aguait,
  • que els problemes i els inconvenients són la resistència que justifica el moviment

Vaja, que no és un llibre que deixi pas indiferent

I finalment, com a anècdotari del dia, avui per fí, després de quasi un mes, he portat el cotxe a arreglar. Ha hagut de venir una grua perque ni tan sols s’engegava. Durant el trajecte he tingut una conversa prou agradable amb el conductor que m’ha dit que dos carrers de casa meva hi ha un taller d’un tal Dani que es veu que és molt bon noi i que treballa molt bé i que a un carrer hi tinc el millor txapista de sabadell (txapero no, txapista), que si ho hagues sabut no m’hagués calgut pas de trucar una grua. A més ha resultat que també havia estat treballant en ambulàncies, així que ja hem tingut una estona entretinguda. Per altra banda, al sortir d’agafar els llibres de la biblioteca, de cop i volta sento com una música que no identifico d’on ve i que m’estranya moltíssim, per coneguda i per estar en una biblioteca. Fent gestos pregunto al vigilant de la porta d’on venia la música i mentre se m’acosta identifico que és en Goran Bregovic i comencem a xerrar. Que si a la plaç reial hi ha uns músics de carrer que es veu que són molt bons, que si gato blanco gato negro, que si per aquí per allà…Pot semblar una tonteria, pero m’ha fet adonar que si la gent tinguéssim na miqueta més de temps lliure per poder preocupar-nos de parlar, entrendre i conèixer als que ens envolten, tot aniria molt millor, potser no caldria que hi hagues gent que fes discursos, ni els polítics serien com són, ni jo hauria de trucar una grua perque coneixeria el Dani que es molt bon noi i els caps de setmana aniria a escoltar música dels balcans a la plaça reial amb el vigilant de la biblioteca.

sona : Goran Bregovic – C’oc’ek

A l’igual

No si en el fons, en el fons, ben bé en el fons del fons, a l’igual no sóc mala persona.

Eo & Brst

14 de desembre, un dia qualsevol si no fos per la reunió d’aquesta tarda m’ha fet que escriure la data en un paper. No és pas que em posi sentimental, però si que fa una mica de vèrtig veure com han passat els anys des d’aquell vespre borratxo en un bar que ja no existeix, envoltat de gent que ja no veig i fent coses que ja no faig. Que curiós que és tot sempre. Un petó.

sona : 08001 – Star

Bondat

Divendres, a un quart de tres de la matinada, assegut davant de l’ordinador fent el piti de bona nit escoltant música relaxant abans d’anar a dormir. Així és exactament com em trobo ara mateix. Les raons, diverses; estic mig convalescent d’un ‘gripasso’ que m’ha destarotat el pont, demà hauria de fer una bugada que inclogui els pantalons tacats que he portat avui, un partit de futbol per la tarda al que ja m’hi han contat abans de confirmar l’assistència, i finalment, unes ganes de descansar que superen qualsevol argument a favor de fer el que sempre faig els divendres. Per un dia que em posin falta no crec pas que passi res, tot i que és comú en la gent que ens muntem pel·licules el pensar que qualsevol dia és el dia. Aquesta nit m’he oblidat la disfressa de protagonista i no tinc gaire fe en la providència, el repòs no em farà pas cap mal. Fer bondat de tant en tant és sa i contrasta.

sona: Death in Vegas – Rematerialised

Imprefeccions

Ja és ben curiós ja, que hi hagi moments en que allò que saps perfectament, per experiència, que és imperfecte, per les dues bandes i per totes les que t’ho vulguis mirar, et faci plantejar si no serà una bajanada buscar la perfecció quan davant teu tens tot un munt d’imperfeccions conegudes, que potser no seràn cap cosa de l’altre món, però que ni tan sols et deixen que t’enganyis a tu mateix, t’encanten i a més a mé ho saps perfectament.

sona : Macaco – s.o.s.

A pastar

No em cal mirar l’horòscop, ni els biorritmes ni cap altra cosa per saber que porto un parell de dies amb el tricorni posat, que a la mínima m’entren unes ganes de fotre un parell d’hòsties al primer que es presenti, vaja. I estant així, com que no és plan resoldre les coses a mastegots, he de fer esforços per menjar-me les ganes d’engegar a pastar a més d’un. Es per això, que no faig ni una cosa ni l’altra, que porto un malestar a sobre del que no em puc desfer sense utilitzar el recurs fàcil, la evasió

Ara mateix, a dos dies del pont i amb una setmana de vacances pendent de col·locar, puc dir que tinc la urgent necessitat de fer vacances, d’experimentar uns dies de descompressió mental i a ser possible física, que m’acabin de fer la posta a punt. Sort que tinc que aquests dies no trigaràm a arribar. Espero no petar abans.

sona: Goran Bregovic – Kalasnjikov (per anar fent una mica de neteja…)

Recollida selectiva

Reciclem els marrons

SI!. Per fí el pais avança, alguna de les ments preclares que ens governen ha tingut finalment una idea brillant, una revelació mística que ens beneficiarà, sens dubte, des del primer a l’últim dels que vivim en aquest món d’engranatges. A partir d’ara ens podrem treure de sobre gran part de les càrregues innecesàries que portem a diari sobre les espatlles, notant des del primer moment, un gran alleujament i una considerable millora de quelsevol aspecte vital que tinguem en consideració. I tot gràcies a:

“LA RECOLLIDA SELECTIVA DE MARRONS”

A partir d’ara, a més de separar el vidre, els envasos, el paper i la matèria orgànica, se’ns ofereixen els mitjans necesaris per tal de poder tenir l’oportunitat de seleccionar els nostres marrons i desfer-nos-en, sens més , al contenidor que trobarem al costat de casa i que serà convenientment processat , enmagatzemat o destruit en les dependències que per a tal efecte disposaràn les nostres amables gobernants. No cal fer un repàs exhaustiu dels grans avantages que ens comportarà en la nostra vida diària aquest gran avanç social, cadascú podrà fer l’ús que cregui convenient del servei en pro d’aconseguir una major estabilitat mental i emocional.

Que espereu? no trigueu més en adreçar-vos al contenidor de la cantonada a desfer-vos dels vostres marrons.

Pes

Callant em carrego a l’esquena un pes que m’aixafa i verbalitzar només em fa ser-ne més conscient. La tardor no em prova gaire…

sona : Macaco – Brujula pa ya