I des de la mateixa cadira, a altes hores, tamb hi veig això.
cabories Archives
Apurant la vintena
Avui és l’últim dia de la vintena. Si, demà faig trenta anys. Ja sé que no els aparento ni física ni mentalment però mira es fa el que es pot per conservar-se bé. El cervell per exemple té molt poc &eucute;s i per això està com nou, pel que fa al cos, com que al bar no serveixen formol l’intentem conservar a base d’alcohol. Vaja que estem fets uns sagals…oi? Demà, a ms de ser Sant Jordi , també serà divendres i això ja de per si promet molt. Estic una mica nerviós i tot. Ja explicar com ha anat el dia perquè segur que hi haurà moltes coses per explicar…
Buffff….
pfpfpfpfpfppfpfppffppfpfpfppfpfpfpfp….ui, ui , ui…..fiu fiu….
Diumenge ideal
Per fí un cap de setmana més assossegat. Ja tocava, com a mínim hi ha hagut estones per poder no fer res de res, que ho necessitava molt. Així m’he pogut dedicar a algunes de les meves ‘labores’. I per acabar-ho d’arrodonir una tarda de diumenge de visites d’amics. A mitja tarda una buti com cal i cap al vespre, la casa plena d’argentins que, mentre escric això, no paren de cridar i animar al River Plate contra el San Lorenzo.
sona: Morcheeba – Aqualung
Click
Feia molts dies que no recordava cap somni però aquest matí m’he despertat que havia estat en un vaixell fent fotos amb la càmara digital. Diria que s la primera vegada que la poso en un somni.
sona : Sidonie – On and on
‘With the calm’
Després de molt estira i arronsa al final vaig anar de vacances de setmana santa a Ordesa. Ho dic perque primer vaig dir que no hi anava, després que si, després altre cop que no i al final si. Així som la gent impresentable. Ha valgut la pena, cinc dies i quatre nits d’allò més aprofitats, més els dies que les nits, que eren molt curtes perquè tots estàvem molt cansats de tant caminar. La cosa anava més o menys així: ens llevavem d’hora ( a les 8!!!), esmorzàvem, feiem taitxí a la terrassa de "l’apartament", agafàvem el cotxe fins el lloc indicat, motxilla a l’esquena i a caminar tot el dia, arrivar a casa, fer el sopar, unes ‘risas’ i a dormir com canalons en una safata. Per cert, que a partir d’ara ja no puc dir que no ronco per les nits, diversos testimonis s’han encarregat de fer-m’ho saber. Jo continuo pensant que no gaire i que en qualsevol cas segur que és fluixet…Aquí deixo uns quants fons d’escritori en 1024×768 (1 , 2 , 3 , 4 , 5 , 6 ) de les fotos que m’han semblat més txules. Tamb he penjat algunes fotos del sopar que vam fer el dimarts per acabar de lligar-ho tot.
I a continuació afegeixo la crònica telegràfica que va fer la Meri mentre "s’avorria" un vespre d’aquests. (la he picat tota a mà, com els treballs de bàsica, sense ‘copipaste’) i els parèntesi són meus.
Dijous – Arribem dijous a la nit, som tres cotxes
- 1 – Elena, Juanillo, Mireia
- 2 – Joan, Meri, Connie, Xavi P.
- 3 – Juanjo, Albert, Ester i la Osplins
Cap a les deu entrem a la casa, preparem entrepans i juguem al Gran del Muti (que per cert es veu que ‘muti’ en alemany sona igual que ‘prenyada’ , aixo s meu) . Anem a dormir, estem dividits en 2 habitacions
- Elena, Juanillo, Xavi i Meri
- Albert i Juanjo
(aqui s’ha oblidat gent, la Conni, la Ester i la Mireia van dormir a l’altre apartament)
Divendres – Ens aixequem a les 8:00 del matí. Preparem les coses i marxem cap a la Vall d’Ordesa. Ens dividim en dos grups perque el Osplins no pot pujar a l’autocar que surt de Torla (s una gossa) El Juanjo, la Conni, l’Ester i la Osplins pujen a peu per la carretera. (aqui canvia a Castellà) Llegamos todos a la cascada "Cola de Caballo". Comemos bocadillos y bajamos . Hemos hecho una excursión de cinco horas. Volvemos a casa, cenamos macarrones con atún y tomate. Jugamos al mentiroso y vamos cayendo todos poco a poco. Han llegado Xavi i Marta x la noche.
Sábado .- Nos levantamos a las 08:00. Nos preparamos y nos vamos hacia el Valle de Añisclo. Empezamos la excursión pero nos equivocamos y llegamos a una cueva. Seguimos subiendo hasta llegar a una tartera. Decidimos volver a bajar. Cogemos el buen camino ya hacia las 13:00. Caminamos una hora más o menos y decidimos pararnos en la mitad del camino para comer. Bajamos de vuelta El Xavi i la Marta tienen ganas de seguir caminando , asi que Albert , Xavi y yo (Meri) hacemos una excursión de dos horas más, mientras el resto se emborrachan en un bar mientras nos esperan. En la excursión alternativa:vamos a Sercu (la ermita) , pasamos por un pueblo abandonado , por un puente de piedra y finalmente llegamos a la carretesa para coger el coche (por el camino hemos hablado de cojer una casa para restaurar). Vamos a recoger a los "borrachines" al bar de Las Eras en Fanlo. El Joan, la Ester, Conni i Mireia ya se han ido par aBCN. Volvemos a coger los coches ( no sin antes hacer un poco de TaiChi para despedir el sol (es que ens estem tornant excursionistes, hippies i friks) Cenamos Fondue de queso y juegan a la podrida.
Domingo – Nos hemos levantado a las 08:00 peo hasta las 10:00 no salimos de casa. nos dirigimos hacia el Valle de Pineta Queremos hacer un camino que lleva a un mirador y a unos lagos, pero como esta todo nevado decidimos hacer otra excursión. Queremos ir a ver los lagos de Zamunia. Empezamos con una super subida. Luago mas o menos normal hasta legar a la hora a prados con una cascada al final. Es alucinante!. Empezamos a subir para ir a ver los lahos, pero bada, a la media hora al Juanillo y a mi nos entra vrtigo el resto a los diez minutos vuelven porque se han encontrado na cascada helada y han decidido no matarse. Volvemos, nos paramos en el bar "El balcón del Pirinio" del pueblo (Buesa) donde estamos durmiendo. Bebemos pacharán casero, vemos pájaros y nos encontramos unos tejanos en unos containers y nos vamos a casa. La Pilar y el Jose Mari nos han preparado el fuego para hacer carne a la brasa . Unos hacen la carne y el resto tocamos la guitarra y cantamos" Hemos cenado de puta madre y ahora estamos viendo fotos en el ordenador (som o no uns neohippies?) "
I fins aquí el relat de la Meri. Gràcies pels drets d’autor. Jo hauria afegit algunes coses ms però ja m’ha fet prou pal haver de copiar d’un paper com si ests fent un treball, així no hi afegir res més. Bé, si, que m’ho he passat molt i molt bé i que no he tingut ‘agulletes’ cap dia. Estic fet un ‘crack’.
sona : Morphine – The night
Doctor, ….
A vegades em sento millor estant a la xarxa que a fora, és greu?
Trambaix?
Avui hi ha hagut el 25è incident amb el Trambaix, que l’inauguren la setmana que ve, i aquesta vegada amb ferits greus. No sé exactament quant de temps fa que es parla de la idoneïtat del tramvia a Barcelona, però sempre que surt el tema et trobes amb un gran ventall d’opinions. Jo he de reconèixer que sempre m’he queixat de la manca de quantitat i qualitat de transports públics i que per això la idea del tramvia em sembla adecuada, no pas per substituir res, sinó per complementar-ho.Del transport públic en sóc usuari a mitges, perque molts dies puc escollir si vaig en el públic o privat, escollint massa vegades el segon fent servir excuses que en el fons tenen part de realitat. Per això augmentar les opcions i la satisfacció de l’usuari, i fer-li veure els avantatges del transport públic em semblen el camí correcte, encara que no sempre el segueixi.
Per altra banda, hi ha un parell de coses que em fan dubtar que sigui el moment adequat per la instal·lació del tramvia (pdf). En primer lloc, es podria parlar de si l’Ajuntament de Barcelona ha triat la ubicació ms adequada, de si ho ha fet amb totes les garanties necessàries i estudiant tots els possibles problemes, sobretot tenint en compte que hi aprecio una mena d’urgència per tal que estigui llest durant el fòrum. No em sembla malament que vulguin vendre la ciutat al voltant de les persones i que pretenguin vestir-se del carisma de ciutats com Porto Alegre, però per fer això, no n’hi ha prou amb muntar una trobada internacional amb l’ajut de grans companyies multinacionals, desfer un barri per muntar-ne un altre molt més car, o muntant de pressa i corrents un tramvia. Si realment volguessin donar una imatge de ciutat progressista, solidària, capdavantera de valors, podrien començar per arreglar de forma real, problemes molt més quotidians com els de la vivenda, i no només fer gestos de cara a la galeria. Que consti però, que a Barcelona només hi treballo, però que a Sabadell, on visc, hi manen els mateixos al igual que a Terrassa on vaig néixer. Per això em resulta molt familiar aquesta cançó. De totes formes ara no vull rajar molt dels governs locals i autonòmics (perque veient el que han fet altres al central…) però que cal les piles en serio i no per poder fer campanyes de publicitat.
Durant algun viatge he pogut estar a capitals europees com Ginebra, Luxemburg, Amsterdam on hi tenien tramvies per tot arreu i on la gent respecta escrupulosament tant els senyals de circulació , els vianants i qualsevol amb qui comparteixi l’espai amb ella. Alhora, tota la senyalització esta molt ben posada, entenent que si hi ha alguna restricció serà per un bon motiu. A Alemanya, en entrar en un túnel, tothom circula a 80Km/h perquè entn la necessitat de reduir la velocitat en un espai que ja de per si és més perillós. Aquí les indicacions de velocitat estan mal ajustades a la realitat. Surts de la Gran Via per Glòries i representa que no pots anar a més de 50 perque s via urbana, el mateix passa a la Gran Via de SBD i a molts altres llocs. Això fa que al final la gent no se les cregui les senyals i quan passa al revés, llocs on si que està correctament indicada la velocitat, no en fem cas, i literalment te la jugues. Un clar exemple en són certes sortides d’autopista com la de Bellaterra a la C-58 en sentit nord, o la de SBD centre, de la mateixa autopista, pero en sentit sud. Un altre exemple son les rotondes amb semàfor de la Gran Via de Sabadell, quan esta vermell no passa ningú per la rotonda, però quan se’t posa verd el semàfor no pots passar. El resum és que la gent no fa cas de les senyals perque no sempre són idònies. Tot i així no vull noms carregar les tintes contra la xarxa viària. Nosaltres mateixos tenim gran part de culpa del problema del trànsit i la circulació, sobretot perquè per defecte venim amb la casella de "Respectar als altres" desmarcada, ja sigui a la carretera, en les idees, en les creences….i buff….en massa cosess…Vaja, exemples n’hi ha molts, tants com persones, pero vaja, no puc deixar d’esmentar un parell que em fan molta, molta ràbia. Tenir la mà a sobre el clàxon, no sigui cas que perdis 3 milisegons en esbroncar al de davant mentre ensordeixes als vianats del teu costat. Anar pel carril del mig d’una autopista de tres carrils i sense mirar al retrovisor ni fer servir els intermitents, després fan falta carreteres, no m’estranya convertint una autopista de tres carrils en una de dos. Aparcar en doble fila, no parar als passos de vianants, sortir abans als semàfors….hi ha tantes coses…I tot això em porta a creure que no podem tenir un tramvia perqu som massa incívics per respectar la rigidesa dels rails, de les normes.
Que consti que tot això no ho dic exloent-me, però 25 accidents, el d’avui amb un ferit greu, em fan reflexionar.
sona : Deluxe – Hey brother
Veritats
El millor que es pot fer amb un mal dia s acabar-lo.
nanit
Primavera
Avui ha estat, per dir-ho d’alguna forma, un dia molt diferent. De fet les últimes dues setmanes, en un cert altre sentit, tamb ho han estat força. No em trobava com per escriure gaire coses perque estava molt desubicat tot i que altra gent si que ho va poder fer. Jo ja no ho penso fer. Alhora, aquests dies he fet coses molt txules que es van perdre el seu post perque no m’hi veia amb cor. Això no pot pas ser, per això avui parlar de les tres ultimes grans farres…( de les ultimes dues setmanes:o !!!!) perque em ve molt de gust recordar lo bé que m’ho he passat.
Tal com ja avançava al post del dissabte, aqui en passaria una de grossa, i sí, la veritat és que la calçotada d’ahir la recordar com un dels dies que millor m’ho he passat de la vida, en serio, si, de la vida. M’ho vaig passar molt bé. La amfitriona s’havia dedicat a dir a tohom que ens trobavem que vinguessin a la calçotada, deia que així seria més guai….He de dir que quan després de fer les trucades pertinents van confirmar la assistència 62 persones, la cosa ja començava a pintar com la cabina dels ‘Hermanos Marx’ , i és clar, jo ja no ho veia tant clar. Ms avall podeu veure els numeros que vam estar tractant. El divendres vaig anar a dormir força tard perque també havia sortit de festa ( la segona), així que quan el Xavi va aparèixer a casa a les 11 per a anar a comprar, el món em va caure a sobre. Després per la tarda vam anar a Lo Palauet el Juan i jo per netejar tot el pati. 4 bosses de brossa de tamany industrial i un munt de ‘cacones ‘ de la gertrudis, la gallina de la casa., van fer que els meus ronyons acabessin queixant-se amb raó. Prou com per no sortir un dissabte, ‘oju’!!!.
Diumenge al matí, cafè ràpid , i de pressa i corrents a carregar els calçots i la carn, ens haviem adormit. Arribem i som els primers. Tants calçots junts esperant a ser cuits i el foc per començar a fer van aconseguir estressar-me. Va ser l’unic moment del dia que em vaig atabalar més del compte. Un cop amb els 4 focs en marxa arribava el moment de posar els calçots. No ho havia fet mai però s’havia de fer com fos, així que endavant. He de dir que l’any passat vaig anar a una calçotada a casa del meu tiet de Lleida , que els feia enganxats amb uns filferros per així poder donar-los la volta a tots alhora, i que si no hagués estat per aquesta tècnica encara hi seriem ara. El Quim i jo, a la segona tongada ja li haviem enganxat al ‘truquillo’, i ens vam convertir en Els senyors dels calçots, en membres de la Comunitat dela Graella, els ‘putus amos’ , vaja. Potser per això la gent ni s’hi acostava a veure les evolucions de les cebes en questió. En un parell d’hores o tres després , ja els haviem fet tots, ja es podia començar!!!!
Com que al final només erem 40, l’allau de ‘buitres’ al voltant de la taula no va passar de lo habitual. Tothom, tot i que d’empeus, va poder menjar tant com va voler. Prou com per tot i ser quasi la meitat de gent, ens acabessim tots els calçots (ho recordo, 1100!!!). A la tongada de butifarres jo ja vaig tirar la tovallola, però la gent encara s’hi va animar força, eh Juanjo? Després, pastís per l’Elena que va fer 27 anys, felicitats !! , i a partir d’aqui tothom es va dedicar a pulular i xerrar amb la penya, a més feia molt bon temps i s’estava molt i molt bé. El que fa la màniga curta, eh!! primer dia!!.
Més tard es va muntar una mena de jam session de guitarrilles Amb el Xavi, el Juanjo, El Germàn, El Chus i el Pablo i tot un reguitzell d’espontanis, entre els que m’hi vaig presentar jo, que es van dedicar a destrossar grans clàssics com per exemple el Joselito del Kiko Veneno, el muerto vivo del Peret, etc…Va ser lo millor del dia, feia molt de temps que no reia tant i m’ho passava tant bé. El Dani improvisant i la Marta fent tots els animals del zoo, senzillament espectacular.
En resum, de lo millor que he fet a la vida, de veritat
Yann Tiersenn- La Rupture