I si, hi ha un moment en que tot es perfecte, t’has construit un mon a mida que nomes tu coneixes, i on manegues el cotarro. Tot i aixi cal anar molt amb compte amb el que es desitja borratxo de matinada perque potser t’es concedit. El problema que tenen sempre els desitjos es que acabes per no expressar correctament el que vols i el fill de puta del geni ho interpreta com li dona la gana, aixi que sense cap mena de mirament, et tiba la sota de bastos que aguantava el castell de cartes que t’havies muntat, despres les recull i les llança a les escombreries, no fos cas que en muntessis un altre. I alla et quedes tu, amb una cara de gilipolles digna on les hi hagin, pensant perque collons et vas decidir a muntar una paranoia que ni tu ben be savies perque la feies. Suposo que deu ser el mes habitual, que a tothom li passa igual i que tothom ha d’esperimentar aquesta mena de coses, sino quin sentit te que la casualitat se’t presenti per posar-te en evidencia. Jo sempre havia relacionat les casualitats amb coses bones, es clar que a a aquestes hores i a aquestes alçades no juraria pas que en el fons no fos una cosa bona. Tot es tant estrany que ja no se ni que pensar. Encara rai que, tenint en compte el que em passave pel cap, no he fet gaire el ridicul. Segur que el podia fer mes.

I buenu, dema sera dissabte, que no es pas poc. Esperarem que provi
mes. Potser ja estava be el no sortir gaire els divendres.

El Mica , ja ho deia que era molt bo.